Abans de l’estat d’Israel, els jueus ja eren una nació, una pàtria, una identitat, durant dos mil anys de persistència. Entre la destrucció del Temple, l’utopisme socialista de Theodor Herzl i la declaració d’independència de David Ben-Gurion, al capdavant de la Moetzet HaAm, aproximadament. Casos comparables trobem en la història de les nacions d’Armènia, d’Itàlia i Alemanya, en Polònia i Lituània, en Irlanda, que van tenir abundants dificultats per constituir-se com a estats, com les va tenir també Sèrbia, o Grècia, o Finlàndia, per no esmentar-ne moltes d’altres. Espanya, en canvi, és diferent. Pertany als països de l’altra banda de la taula, als estats imperialistes, a les nacions que no van ser constituïdes a partir d’una simple identitat, d’una necessitat col·lectiva d’aixopluc, sinó més aviat com un exercici de poder, d’imperialisme, de jurisdicció dels privilegis d’unes determinades persones. Va néixer com quan es crea una societat anònima, que primer va dur el simpàtic nom de Tanto monta, monta tanto. “Si toquen a una ens toquen a totes”, que diu ara l’OTAN.

Espanya és, des de l’inici, un exercici d’explotació i de submissió del seu entorn, així m’ho han ensenyat grans espanyols, com el Valle-Inclán del Ruedo ibérico. O el català José Luis de Vilallonga, que es va fer francès perquè no podia suportar l’Espanya que coneixia. O com ho van narrar Miguel Delibes a Los santos inocentes o l’escriptor extremeny Jesús Carrasco a Intemperie, totes dues traduïdes a la cinematografia. Deia el mestre Francisco Umbral, si més no mestre meu, que “siempre se encontrará con que le queda un cuartelillo de la Guardia Civil, la bandera de los estancos y un borrico que no es de Cela. Bueno, pues eso es España.” De fet, no és que la Meretèrita, com deia Chiquito de la Calzada sigui un estat dins de l’estat. De fet, la Guàrdia Civil és l’estat espanyol pròpiament dit. De fet no hi ha res més que això. Vagin a Madrid, passegin per allà i només veuran aquelles estàtues de militars enfilats dalt de cavalls, carrers dedicats a militars, a gent d’armes. A militars que no han fet altra cosa que perdre totes les batalles des de les glorioses victòries de Rocroi i Valenciennes en 1643 i 1656, respectivament. Quan Junceda va publicar un acudit burlant-se de la poca habilitat dels militars espanyols després de la desfeta de Cuba l’any 1905 els senyors uniformats van assaltar, cremar i destrossar les redaccions del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. I això que encara no s’havia produït el desastre d’Annual de 1921.

L’exèrcit espanyol, en realitat, no serveix per defensar-se de ningú sinó per sotmetre els que tenim la sort de viure dins de les fronteres espanyoles. La guerra civil de 1936-1939 en va ser l’última prova d’aquest principi tan senzill i efectiu. D’aquell principi que el general Espartero va saber explicar per entendre’ns molt millor, que assegurava que Espanya, perquè anés bé de veritat, havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Després de passejar per Madrid, com els deia, facin també un tomb per Barcelona, concretament al castell de Montjuïc. Mirin aquelles peces d’artilleria. Mai no s’ha disparat ni una sola canonada des del castell per defensar Barcelona de ningú, ni una. Totes les vegades que s’ha cremat pólvora ha estat només per sotmetre la ciutat, per bombardejar població civil indefensa, en estreta col·laboració amb l’altre gran niu d’artilleria espanyola situada al que avui és el parc de la Ciutadella. Cómo no te voy a querer ?, que diuen els seguidors del Reial Madrid, com no hem d’estimar els catalans Espanya?

Un estat que avergonyeix qualsevol persona amb una miqueta de sentit del ridícul. Perquè després dels gloriosos fets d’armes de la calç viva contra civils i del desnonament de Perejil, acabem de saber que la frontera d’Espanya ha estat atacada. Sí. Atacada per unes persones molt perilloses, proveïdes segons el president del govern, Pedro Farsánchez, de “destrals i garfis”. Un atac imaginari que s’ha inventat per justificar una matança d’aproximadament 40 persones contra població indefensa i miserable, que no té equipatge ni res per transportar. Només duien fam, joventut i ganes de progressar en la vida. Un atac molt similar al de la matança del Tarajal on van morir 15 éssers humans a mans de la Guàrdia Civil espanyola.

Aquesta és la gloriosa frontera de l’Estat espanyol. Naturalment una frontera colonial. La frontera imprescindible dels que diuen que són ciutadans del món i que no creuen en les fronteres. Però que no fan res per esborrar-les. Aquesta matança d’almenys 40 persones negres és, curiosament, la d’una Espanya que s’atreveix a dir que l’independentisme català és racista i que la frontera de Catalunya no és legítima. D’una Espanya que assegura que els immigrants que volien saltar la tanca de Melilla eren violents, com violentes eren també les mirades d’odi dels votants independentistes del Primer d’octubre de 2017. Com no t’hem d’estimar, Espanya? I més ara, que celebres una cimera internacional de l’OTAN on no has exigit un 25 per cent d’espanyol perquè tot es fa en anglès i francès. Només us atreviu contra les famílies de Catalunya. Només sou valents contra la població civil indefensa que no pot tornar-vos el cop.