No dic ni que sigui millor ni pitjor, dic que a mi m’agrada més Pau Riba que Carles Riba. O sigui, que m’agrada molt Pau Riba, perquè la poesia reconsagrada i repensada de l’avi Carles tampoc és poca cosa ni s’ha d’oblidar mai, alerta, calmosa alerta, que jugues amb el foc i després cremes el joc. El que passa és que també hi ha persones a les que, al final, ens escauen els poetes musicals i agosarats i ingovernats, i tirem força més cap a l’exuberància del Sagarra, cap a la incontinència de la paraula viva de Joan Maragall que és com un pipí nocturn i arcà que ve de l’entranya escondida i obscura de l’enigma humanitari, oi, de la cosa aquella. Són potser només deu o dotze cançons però quines cançons, nano, que semblen fetes per Déu nostro senyor, sortides dels llavis de maduixa de Riba el Jove, o del Riba que a mi m’agrada més, i que són de les que quedaran sempre o les que haurien de quedar sempre. Com les del trobador Pèire Vidal que, sortida la lluna, es transvestia de llop per anar a fer el hippie pels boscos on volia encalçar la Lloba de Puegnautier. O com els poemes de mossèn Cinto, els de Salvat-Papasseit o els de l’Enric Casasses, tots perfectament selvatans, en principi, en el començament dels començaments, però després també urbanites com Guerau de Liost o horacians com mossèn Costa. Al que em vinc a referir és que aquestes etiquetes són sobreres i te les has de tallar si vols vestir-te solet. Reunint només els ingredients no es fa un bon poema. Ni un de fluix. Penso que tothom ha sentit cantar Flor tancada, Licors, Noia de porcelana ⸺amb una ela pelada⸺ i Es fa llarg esperar. També penso que hi ha gent al món només perquè hi hagi de tot. Començant per mi, que em tinc més a mà.

Amb Pau Riba vam parlar sense dir ni piu i vam riure força les poques vegades que vam coincidir, perquè jo mai no li feia preguntes ni li treia conversa. El senyor Pau Riba ja n’estava una mica tip de fer el paperot i agraïa el silenci i la dolçor. Jo ja el vaig conèixer gran i descalç, hirsut i mefistofèlic, com una figureta de pessebre al centre de l’escenari dels Pastorets. A la recerca de la innocència perduda de la infantesa solar i de platja. Jugava amb algunes paraules, amb alguna timolgia etimològica, reia, cantava, de vegades desafinava amb ganes i mirava amb ulls goluts allò que li passava pel davant i li feia el pes. El recordo deambulant entre els espectadors del concert de fa dos anys a Olot, com un prodigi, com un joglar cec i transportat en el seu rollo, pelat de t, com un xamà que ens oferia la seva màgia tradicional i coneguda, merda de la bona, la guitarra entre les mans, la veu com una queixa cega sobre l’absurd i el dolor, a favor de tot el que belluga. Riba o el sant pare del vitalisme, de l’extravagància que persegueix una bona petita vida, perseguida com es persegueix una dona bonica.

Però diguem-ho tot perquè tampoc cal santificar-lo ni estem recordant cap criminal. L’estimadíssim Pau Riba es va anar perdent amb el temps. Va fer aquella publicitat per a inversors en borsa per internet. I va escriure un poema dedicat a Narcís Serra dient-hi: “si no t’infles les butxaques / és que ets més cretí que els altres”. Si l’àcid en va penjar a molts no sé per quina raó ell n’havia de quedar estalvi. Al final els infants rebels tornen al confortable pis familiar. No va perdre la genialitat ni el sentit de la bellesa, seduint cada cop un públic més jove i més necessitat de revolta i de discrepància, de ganes de trencar. Però en un determinat moment perdé el món de vista. És quan es deixa seduir pels moderns i dissenyadors, els venedors de la Barcelona olímpica, pels guillamons i altres domadors de feres ferotges que volen fer quedar bé la cultura catalana. Quan Àngel Casas l’entrevista a la tevetrès sembla un petitburgès que ha deixat el paradís hippie de Formentera perquè s’ha adonat de l’autèntic preu del consum de les drogues. Dels enormes problemes de convivència que comporta la gelosia de la teva parella quan li fas el salt. De les greus conseqüències i dels conflictes de poder que provoca allò tan natural i tan complicat que Carles Riba anomenava, en clau, com “l’abraçada”.