Era a punt d’entrar al súper quan em va aturar. La senyora Brígida, Lola, per als amics, s’interposà, em va petrificar amb la mirada més severa i em va fer, precisament, la pregunta que no volia que em fes. He d’anar a la manifestació de l’11 de setembre? En va vaig inventar excuses, en va vaig intentar canviar de tema, en va vaig arribar a argüir que jo només comento l’actualitat política o faig algunes notes sobre cultura, que no soc cap confessor espiritual, que no soc cap capellà ni li dic mai a ningú el que ha de fer, prouta feina tinc amb saber el que he de fer amb mi mateix per aconsellar res a ningú. Com dic, tot va ser en va. La senyora Lola em barrava el pas i no pensava anar-se’n sense que amollés una resposta nítida i convincent. Ni ella ni jo ni força gent sap què ha de fer durant la pròxima Diada, sats? Enguany potser és encara més difícil que cap altre any, quan hem vist com és l’enèsima samarreta de l’ANC, quan estem tan cansats de la canícula i encara més de la politiqueria miserable de la quotidiana perplexitat, quan la divisió entre independentistes no s’atura, quan mal si calles i mal si no parles, quan les figures dels presidents Puigdemont i Torra semblen més fràgils que mai, més abandonades de tothom enmig del temporal. Quan hi ha tantes i bones raons per engegar-los a tots a pastar fang, quan n’estem farts de la política covarda dels gestos simbòlics, la que impedeix la realització de gestos metabòlics, sistòlics, eòlics, que ens elevin com l’au dels temporals.

Senyora Lola, senyores i senyors, jo, sentint-ho molt i arriscant-me a suscitar la ira més legítima i justificada de tots vostès, jo, personalment aniré a la manifestació. No només contra Espanya, contra l’Espanya dels submarins que no se submergeixen, de les naus de guerra que no caben en els ports, dels avions militars que s’estavellen. Contra els màsters falsos i els doctorats fantasmes. Contra l’Espanya que mata toros, que aplaudeix Plàcido Domingo, de l’Espanya de la inoperància i de la desídia, contra l’Espanya que encara no s’ha desnazificat ni vol fer-ho, la que manté el mausoleu al general Franco, la que perpetua les grans famílies de l’espoli a tot arreu, les del franquisme sociològic que odien i odiaran la democràcia, Catalunya, els estrangers i, en definitiva, la diferència, que odien tot allò i tots aquells que no són exactament com ells. Aniré a la manifestació sobretot en contra dels partits independentistes, de tots el partits. De la CUP arrogant que pensa que fer política consisteix a dir que no a tot i fer el joc al bloqueig institucional del Govern i del Parlament de Catalunya, de Junts per Catalunya que es debat entre Artur Mas i Carles Puigdemont, que s’entén amb els agents del 155 per la pagueta i que cada dia que passa es desacredita més pel seu egoisme classista. Aniré a la manifestació també contra l’ERC d’avui, la que pensa en el partit i no en el país, la que busca el poder a qualsevol preu, la que vol convèncer tothom que avui la independència és impossible.

La revolta dels somriures continua més viva que mai perquè el poble, només el poble, és el propietari de la sobirania

Aniré a la manifestació sobretot per recordar una cosa. Que la majoria social del poble de Catalunya vol la independència, com asseguren totes les enquestes independents, per continuar dient que el divorci emocional, polític, cultural i humà amb Espanya és irreversible. Per denunciar que la Constitució Espanyola ja no té vigència a Catalunya perquè l’espanyolisme ha trencat unilateralment el pacte constitucional de 1978 i perquè no hi ha marxa enrere. Perquè la revolta dels somriures continua més viva que mai, perquè el poble, només el poble, és el propietari de la sobirania. Perquè el poble català és molt més important que quatre polítics oportunistes, que quatre corruptes, que quatre venedors de fum. Aniré a la manifestació per trobar-me un any més amb tots vosaltres, els vulgars, els que suen i badallen i fan pets, els que no som ningú, els enganyats, els apallissats, els insultats, els criminalitzats, els que creiem, contra tots els entrebancs, en l’evidència de la victòria independentista. Perquè la manifestació és la gran assemblea popular de Catalunya, la que ens representa a tots. Perquè la manifestació és la prova, l’evidència, la rotunditat del fet viu de Catalunya amb el qual ni poden ni podran acabar mai. Perquè, sats, la manifestació aplega tot el poble i demostra a tot el món el nostre immens poder. Temible, incalculable.