Diu Miquel Iceta que el català només té un perill i és el perill de la instrumentalització política independentista. Com si no haguessin exterminat els territoris monolingües en català, sempre en benefici de l’espanyol i dels territoris monolingües en espanyol, com si no s’hagués destruït la fràgil ecologia del nostre idioma, preservada des de l’Edat Mitjana. Com si el conflicte polític actual no fos una guerra d’extermini de la diversitat cultural espanyola en benefici únic i exclusiu de la llengua i la cultura castellanes que, per expansionisme històric, caïnita, han usurpat abusivament el sobrenom d’espanyoles. “Si eres español, habla en español” resava la propaganda franquista, una sentència avui plenament vigent. Una sentència que demostra que si hi ha una instrumentalització política d’un idioma és la que practica el govern de Madrid amb l’idioma castrense dels cavallers castellans. Li recordava Elio Antonio de Nebrija a Isabel la Catòlica que “siempre la lengua fue compañera del imperio, y que de tal manera lo siguió, que juntamente començaron, crecieron y florecieron, y después junta fue la caida de entrambos”, en referència als grans imperis de l’antiguitat i a la renovada idea imperial i imperialista que Castella va adoptar ja molt abans del descobriment d’Amèrica. Des del segle X els reis de Lleó inauguren la moda d’intitular-se emperadors d’Espanya sencera (Imperator totius Hispaniae), subratllant l’expansionisme tradicional de l’àmbit castellà, tossut. De fet, a l’Edat Mitjana, els castellans eren coneguts a tota la Península pel rebuig que tenien a parlar altres llengües. Nebrija recomana a la reina que el castellà esdevingui llengua d’imposició damunt de “los pueblos bárbaros y las naciones de peregrinas lenguas”. Les llengües no són mai simples instruments sinó útil enginyeria social per bastir i consolidar un poder, que a Espanya és el castellà, sempre el castellà. Quan algú va decidir cedir i realitzar només en espanyol el famós judici del Tribunal Suprem al procés, no feia altra cosa que confirmar les idees que Nebrija ja preveia al segle XV amb gran astúcia, ja que a través del castellà “recibieran las leyes que el vencedor pone al vencido”.

La dictadura de Miguel Primo de Rivera va fer servir els mateixos arguments que Miquel Iceta, va suprimir l’autonomia política i va prohibir el català. Sense cap declaració d’independència prèvia. Sense cap 6 d’octubre previ. Vam saber ahir que Mariano Rajoy pensava aplicar el 155 tant si Puigdemont convocava eleccions com si no les convocava. És la història de sempre. La repressió espanyolista no és conseqüència d’una política catalana equivocada. La repressió espanyolista és la constant de la política de Madrid. El mes de març de 1924 un grup de 118 escriptors castellans, entre els quals destaquen Federico García Lorca, Gregorio Marañón, Ramón Mendéndez Pidal, José Ortega y Gasset, Fernando de los Ríos, Ramón Gómez de la Serna o Ramón Pérez de Ayala, sol·liciten al Directori Militar que es freni la persecució política contra la llengua catalana. Els van fer el mateix cas que avui fan a l’ONU sobre les detencions arbitràries. La repressió és una raó en ella mateixa i busca pretextos, s’inventa pretextos per actuar. Amb 100.000 pilotes de goma que es veu que la policia s’ha comprat ara. Pilotes il·legals a Catalunya però que pensen emprar igualment perquè per alguna cosa som una colònia.

Jordi Galves
Diari de la revolta (33) Home de porcellana Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (32) Fum, fum, fum Jordi Galves