jordi pujol general mitre 2 sergi alcazar

Novament una fotografia de Sergi Alcázar ens fa acostar-nos més i millor a la realitat. La imatge d’avui ens mostra Jordi Pujol, déu pare omnipotent, esperant una ascensió mecànica cap a casa seva mentre conversa amb el seu arcàngel de guàrdia particular, ara no em facin dir si és Miquel, Rafael o Gabriel, el que sí sabem és que va blanc, com correspon a una presència divina protectora. L’escena representa clarament una mena de Deus ex machina al revés, una versió pujolista del Misteri d’Elx o festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, i ben aviat identifiquem que som al davant d’un episodi d’història sagrada. Sobre la porta de l’ascensor hi ha una petita taca de llum d’or que corona, que il·lumina, la clepsa d’un Jordi Pujol que predica, que enraona, que no calla mai. És la corona de la santedat en la seva versió més humil, però al cap i a la fi no deixa de ser corona. El president acompanya la veu amb un gest de la mà dreta, on no hi és, però s’hi endevina, la preceptiva palma del martiri, potser se l’ha deixat al forn quan ha anat a comprar el pa o al caixer automàtic. La mà esquerra la té a punt per accedir divinament a aquella altra experiència, mil milions de vegades superior a la realitat, al cel dels Pujol, el fabulós domicili on ha viscut durant tants anys i panys amb Marta Ferrusola i els seus set plançons o fills. O també presumptes criminals, segons el jutge. O a la presumpta cova d’Alí Babà que no és gaire cristiana però que conté totes les riqueses imaginables. El fotògraf m’ha explicat que la conversa que Pujol manté amb l’arcàngel guardaespatlles està dedicada a Jordi Pujol Ferrusola, l’hereu, al que es veu que no ha pogut veure ni ha pogut parlar-hi, es plany, perquè està empresonat sense fiança i incomunicat. Poc pot explicar res als nois i noies de la premsa perquè, ai, es lamenta, com d’habitud, com de consuetud, ell no sap res de res. De saber només només sap el que li interessa i quan ell diu si ara toca o no toca. Ell sempre mana. Ell, segons ell mateix, és Déu, és la llei, ho és tot, l’alfa i l’omega. Ens ho tenia advertit des de la postguerra, quan va fundar el grup CC —Crist i Catalunya—. Abans era Crist però ara ja se sent Déu pare, en la seva fantasia íntima. Més enllà de les seves il·lusions personals i supersticions de pensament màgic, el cert és que la justícia ha decretat presó sense fiança i incomunicació per al seu fill com sol fer només amb els criminals perillosos, als que formen part d’una organització criminal que podria rebre ajut des de l’exterior.

Diuen les darreres notícies que la Sagrada Família de Jordi, Marta i els seus fills podria acabar tota a la presó perquè hi ha indicis que incriminen tota aquesta divinitat presumptament culpable. Tots nou. De res no ha servit, doncs, que el cardenal Martínez Sistach sortís, en el seu moment, a defensar-lo amb fe i convicció cristiana. Mai no es pot dir què passarà demà però avui es van desfent també algunes falses creences. Es desfà el rumor que, durant tots aquests anys ha circulat, segons el qual Jordi Pujol Soley i Marta Ferrusola no sabien res de les malifetes dels seus fills entremaliats. Es veu que era això, només un rumor, una altra fantasia. Les mentides que tapen altres mentides semblen les pells d’una ceba, i ja sabem que de la ceba, en aquesta Sagrada Família, ho són tots. Tot va laminat, per parts. Ara sembla que el jutge considera, presumptament, el matrimoni patriarcal com els cap visibles d’una organització familiar dedicada a delinquir, dedicada a apropiar-se per al seu ús privat de diners públics, diners de tots els catalans i les catalanes. Ara bé, més enllà del mer materialisme, el gran crim de Pujol no és aquest. El mal que Jordi Pujol, el president, el milhomes, l’home enamorat d’ell mateix fins al ridícul, el mal que ha fet al catalanisme, a la batalla d’idees que tenim avui i, per extensió a l’independentisme, mai no es podrà esborrar encara que tots surtin de la presó lliures i sense càrrecs. Encara que tornessin tots els diners que s’han embutxacat. Només els milhomes es passen sempre de llestos. Només els que menyspreen el llibre de l’Eclesiàstic es creuen que poden enganyar a tothom permanentment.

Un notari molt conegut em va dir ahir que Jordi Pujol, quan va morir el seu pare Florenci, mai no va pagar l’impost de successions que li corresponia abonar a la Generalitat. Probablement perquè pensava que la Generalitat era seva i no calia. I perquè creia, i creu, en el fons del seu cor, en la seva superioritat respecte a la resta, als pobrets que hem de pagar impostos, al poble, a aquesta gentussa a la que ha venut i escarnit. Sembla que aquesta història encara tindrà nous i interessants episodis que ens glaçaran la sang i ens explicaran el profund menyspreu d’una personalitat política que sempre tenia i té a la boca al poble de Catalunya. “Jo ja m’hauria d’haver mort”, va dir Jordi Pujol un dia. Sempre buscant l’escapatòria, sempre amb una mà a la porta de l’ascensor.