Ja és ben curiós que alguns que exigeixen reconciliació entre catalans, alguns dels qui acusen d’odi només els independentistes, acostumen a ser els mateixos que, a la mínima, et fan d’improvisats psicòlegs o de psicoanalistes vicaris. Si veuen que bades, pam, amb gran solemnitat, es posen greus i paternalistes, i proclamen desolats que la societat catalana està malalta. Fan un silenci. Sí, sí, fins i tot que està molt malalta. T’acompanyen en el sentiment i fan posat tràgic. O rebaten les teves opinions per Twitter fent veure que, només amb un simple cop d’ull, només perquè han llegit una frase teva, o dues, de seguida han vist què et passa, què t’està corcant per dins i poden diagnosticar-te quin és el teu mal, quin problema de salut ataca les teves neurones. Si això fos veritat, certament seria un gran avenç per a la ciència i per a la butxaca. Ja no ens caldrien els costosos i llargs exàmens mèdics, les inacabables exploracions psicològiques dels professionals que poden durar setmanes i mesos. Seria un avenç formidable si no fos que la ignorància sempre és molt atrevida i que de xarlatans se’n troben a cada cantonada. “Esteu malalts d’odi”, t’escupen. O “destil·les odi”, com si et dediquessis a treballar amb alambins i provetes. O “traspues, segregues odi”, com si suquegessis com una ferida i ells fossin especialistes clarividents, experts en fluids. Aquí, gràcies al procés independentista, tothom qui ha volgut s’ha pogut fer politòleg d’urgències, jurista en totes les lleis i el que és més important, s’ha doctorat en medicina i en psiquiatria. Amb aquella alegria.

El cert és que, precisament ara, ha aparegut una enquesta del CIS, del senyor Centre d’Investigacions Sociològiques d’Espanya, que s’ha atrevit a donar algunes dades pretesament serioses. Segons aquesta reputada institució els electors del nostre Estat tenen una base neuroquímica diferenciada entre altres fets diferencials. Es veu que els votants que estan menys deprimits o tristos, és a dir, que els que estan més contents són els d’Esquerra Republicana, ja que només l’1,3% es declaren molt sovint deprimits i només el 2,6% ocasionalment deprimits. A més a més són els que dormen millor perquè només el 2,6% dorm sovint malament i un 7,9% només alguna vegada no pot dormir. Tenen, per tant, i seguint la lògica més evident, la nota més alta de felicitat, un senyor 7,83 sobre 10. ¿És gràcies a la possibilitat real de la independència de Catalunya? Podria ser que sí, perquè els votants del PDeCat, segons el CIS, com dic, tampoc és que estiguin gaire malament. Només estan tristos el 6,5% i dormen malament un escàs 9,7%. Amb una nota final de felicitat de 7,74. Res a veure amb els espanyolistes que, amb raó, fan tan mala cara. Alguns indicadors negatius dupliquen o, fins i tot, tripliquen els dels separatistes. Els que voten socialista estan deprimits entre el 6,6 % i l’11%, 7%, dormen malament entre el 8,9 % i el 16,6%, i tenen una nota de felicitat del 7,45. Els del Partit Popular també estan més tocats perquè, segons aquesta enquesta, estan deprimits entre el 7,2% i el 8,7%, dormen malament entre el 8,4% i el 14,5% i la nota de felicitat és un 7,65, més alta que la dels socialistes però tampoc per tirar coets. Els electors de Ciutadans, per la seva banda, estan millor que els anteriors però bastant lluny dels independentistes, ja que se senten deprimits entre el 6,2% que n’està sovint i el 5,8% que només n’està de vegades. Dormen sovint malament el 8,5% i només de vegades malament el 10,7%. I tenen una nota de felicitat gairebé igual que els del PP, com al capdavall pot semblar lògic, un 7,64, una centèsima menys. Els de Podem són, per acabar, els que tenen la pitjor nota de felicitat, un 7,42, amb un percentatge de tristesa o depressió d’entre el 5% i el 9,9%, i un mal dormir que va del 9,5% al 10,8%. Ens ho hauríem de fer mirar tots plegats. És extraordinari a què es dediquen els pressupostos públics, a fer enquestes com aquesta.

No m’estranya tampoc que, segons aquestes informacions del CIS, els que més van al metge quan tenen un problema lleu de salut són els del PP (21,9%) i els que menys són els de Ciutadans (7,6%), mentre que els del PSOE van al metge si fa no fa com els del partit de M. Rajoy, un 21,8%. Els de Podem van a fer-se mirar l’11,7%, els del PDeCat el 19,4% i els d’Esquerra Republicana, sans com alls, van només a cal metge el 9,2%. Els republicans són els grans guanyadors. Insisteixo que estem parlant només de problemes de salut lleus. Impossible deixar de recordar la coneguda sentència de Joan Capri quan comprovem, per acabar, que els que prenen més herbes o infusions són els del PDeCat (19,4%) i els d’ERC (17,1%) mentre que els alternatius de Podemos només les utilitzen el 9,9%, els socialistes el 8,7%, els de Ciutadans el 8,5% i els del PP un esquifit 6,5%. La sentència del gran humorista català és aquesta: “Sistema català, si et fa mal, posa-t’hi fulles”.