Tot com ha de ser. La mar plana i refrescant, la tensió entre els governs català i espanyol cada dia més dura, a punt d’esclatar i d’empassar-se per un forat la democràcia de 1978, i tot d’estiuejants nostres, estelada al coll o en mà, o en forma de turbant desmesurat, o de cenyidor o de complement, que es disposen a agafar vacances. Així és Catalunya i així ens van parir. Se’ls veu als aeroports, als ports o a les carreteres, en direcció a l’Alta Mongòlia, els freds de Bariloche, la ciutat que mai no dorm o els Mars del Sud, amb una maleta a la mà i amb l’altra la sagrada bandera de la independència, la de les quatre barres i l’estel solitari. I és que se l’enduen arreu i l’altre dia uns cafres espanyols i abanderats, valent-se no pas de la violència de gènere sinó de la de número, li van trencar la cara a un pobre noi independentista en un festival musical de Croàcia. L’independentisme català es fa cada cop més visible en multitud d’escenaris i, ¿per què no durant les vacances? Ja no som en els vells temps remots en què, per entrar de contraban una estelada a l’Estadi Olímpic, el dia de la xiulada al Rei, el gloriós dia del xàfec, vaig haver de presentar-me davant dels vigilants abillat com un directiu de l’esport, abraçat a un Cobi de peluix i enraonant en llengua espanyola.

Ara les coses són diferents i no sé si les acabo d’entendre. El dia u d’octubre es desfermarà, diuen, la revolució catalana. Som davant d’una imminent revolució pacífica, però revolució al cap i a la fi. Som davant de l’intent més seriós fins ara de l’independentisme polític per subvertir la vigent legalitat espanyola amb una onada gegant de votants, de manifestants, de ciutadans mobilitzats —impertèrrits enfront de les amenaces de tota mena de l’Estat Espanyol— i, curiosament, ja s’ha començat a desfilar però només per marxar de vacances. Ens reveurem al setembre, companys. Lluís Llach ha fet cap uns dies al Senegal, apa. Si Jaume Sisa es preguntava en una cançó com es podia fer la guerra de Cuba amb tota aquella calor és clar que, avui, la nostra capacitat col·lectiva per al patiment s’ha reduït força, que el confort petitburgès és una experiència irrenunciable per a la majoria i que, amb tant de pacifisme, bonrollisme i de pedagogia Rosa Sensat, no sé si acabem de veure la diferència entre un conflicte radical, com és una independència, i un ball d’envelat. Però com se sol repetir, aquí, ningú, ni vostès ni jo, hem fet mai cap independència i no tenim cap solució màgica. El camí de la lluita armada, encarnada per ETA al País Basc, va ser tant ortodox com fracassat. Les independències que s’han produït darrerament a Europa no tenen gaire a veure amb nosaltres. Quan els catalans ens hem esbravat a trets hem acabat perdent. Sempre. O sigui que potser sí que estem fent una autèntica revolució, una autèntica revolució burgesa, però burgesa del segle XXI, amb líders burgesos, que això són els nens i nenes de la CUP, ERC i PDeCAT. Un dia van a les festes de Gràcia i un altre a les de Sants, un altre dia a fer voluntariat, a salvar balenes, o a fer cooperació a l’Àfrica Negra. I, ¿per què no? el dia u d’octubre aconseguiran una tal mobilització ciutadana que tindrem una revolució dels somriures, una independència incruenta i definitiva, una experiència política de primera magnitud amb els nous valors d’aquests nous burgesets, uns més a la dreta, els altres més a l’esquerra però socialment indistingibles. El plantejament és tan absurd que hi ha dies que penso que la independència només pot sortir bé. M’ofereixo per abraçar-me i morrejar els guàrdies civils de frontera a veure si pel camí del surrealisme queden distrets.