Quan Artur Mas es va passar a l’independentisme, n’hi ha que el vam aplaudir, n’hi ha que van desconfiar-ne i n’hi va haver que, ja és curiós, van rebre la pitjor notícia de la seva vida. A partir d’aquell moment el separatisme deixava de ser patrimoni polític exclusiu d’Esquerra Republicana de Catalunya i de les petites formacions polítiques que avui formen la Candidatura d’Unitat Popular. L’independentisme passava a ser el primer projecte polític autènticament de país, el primer projecte en positiu, el primer projecte constructiu, que podia unir la dreta, el centre i l’esquerra en una experiència inèdita. D’aquí van néixer algunes esperances i algunes controvèrsies. L’independentisme esdevenia, per primer cop, la força majoritària del país i, contradictòriament, alguns independentistes es van irritar. Molt. La CUP, refugi del purisme marxista i feminista, no va voler integrar-se en cap candidatura unitària per no quedar desdibuixada, ni confosa amb els indesitjables polítics de la corrupció de la Convergència autonomista i fabulosament immobiliària. Fins i tot, la CUP va acabar amb la carrera política d’Artur Mas i, sense imaginar-s’ho, va fer possible que el president de la Generalitat més important de la nostra història contemporània, Carles Puigdemont, el nou Pau Claris, demostrés a tothom com es desencadena un terratrèmol polític internacional. Un terratrèmol que alguns voldrien apagat i d’altres pensem que no ha fet res més que començar. Sobre el futur ningú no en sap res, tampoc els espavilats que no esperen cap ofensiva independentista.

ERC primer va formar una candidatura electoral amb el PDeCat i després se’n va separar, amb l’argument científic menys falsable de la història de la ciència política: que les formacions independentistes aconseguirien més vots per separat que no pas juntes. Només es fa una votació, a una sola volta, i un cop emès el vot, tota especulació sobre el que hauria passat amb una candidatura elaborada de manera diferent passa a ser això, una simple especulació, impossible de comprovar. Ciutadans, encapçalat per la filla del policia, donya Inés Arrimadas, va guanyar les eleccions gràcies a la fragmentació del vot i l’independentisme polític va entrar en una inacabable guerra interna, tan carnissera com hipòcrita, tan incomprensible per als electors com rendible per als polítics professionals. Ningú gosa en l’àmbit independentista bescantar públicament Carles Puigdemont, Carles el Resistent, però sembla evident que des de Vox a la CUP, passant pel PDeCat oficialista, ERC i els Comuns, tothom està d’acord en només dues coses. En que dos i dos fan quatre i en que cal arraconar, asfixiar i esborrar del mapa polític el president Puigdemont. Que l’independentisme ha estat derrotat i que cal tornar a la lleialtat constitucional i a la calma si volem aconseguir la llibertat dels presos polítics. I d’aquí neix el moviment de la Crida Nacional per la República, dels que en cap cas ens donem per derrotats ni pensem que s’hagi de tornar a l’autonomisme.

Es veu que es podria tornar a l’autonomisme amb un bon Govern d’esquerres

Es veu que es podria tornar a l’autonomisme amb un bon Govern d’esquerres. Ja se sap que les esquerres són més presentables que les dretes, són més estètiques. Jo mateix em considero un home d’esquerres i vaig votar, en el seu moment, a favor dels dos tripartits del PSC. Però passat el temps, i pensant-hi millor, no sé per què Elsa Artadi ha de ser de dretes i Miquel Iceta d’esquerres. No sé per què Aurora Madaula ha de ser de dretes i Ramon Espadaler ha de ser d’esquerres. I el que tampoc no entenc és com es vol aconseguir la independència deixant ni un sol independentista al marge. El que tampoc no s’entén es com es pensa fer un Govern de la Generalitat d’esquerres sense la CUP. Aquests, com que són  independentistes i aliats de Carles Puigdemont, es veu que tampoc són d’esquerres i no hi compten pas. Sensacional.