Amb una mica de sort, aquests jutges enemics, aquests jutges que ens apliquen el dret penal de l’enemic, destituiran tot un senyor president de la Generalitat per una simple pancarta. Per un llaç groc. Serà un senyor moment històric, un senyor símptoma de la salut democràtica espanyola, que com tothom sap està consolidada i és homologable i tal i qual. Després de la independència sense independència, del terrorisme sense terroristes, després de la violència sense violència, vet aquí que per fi hem arribat a on havíem d’arribar: a l’estat de les autonomies sense autonomia, a la inhabilitació d’un president de govern per una miserable pancarta. I si, a més a més, per ventura, l’acusat es presenta davant del tribunal sense corbata potser aconseguim que se’l castigui també per desacatament. Ja se sap que la insubordinació no es pot tolerar i cal tallar-la d’arrel, sense tremolors manuals. Si comences matant gent, tímidament, al final podries acabar arribant tard a missa.

Avui constatarem, un cop més, que el primer català no és el Molt Honorable president com s’havia dit. Que aquí qui mana de veritat és el màxim representant de l’Estat espanyol a Catalunya, don Jesús María Barrientos Pacho, president de l’Audiència, o com se’n diu ara, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Superior a qualsevol altre poder i contrapoder, infal·lible com el Papa, immune a tot altre contrapès perquè tothom sap que el tribunal europeu d’Estrasburg és molt lluny d’aquí, a una distància sideral que es comptabilitza a molts anys vista. La justícia colonial, correccional, actuarà avui amb l’arrogància amb la que ja va jutjar el president Artur Mas, quan li va exigir que no fes preguntes retòriques a la sala, que allà les preguntes només les feia el tribunal, com correspon a qualsevol inquisició digna del mot inquisició. Aquell dia vam saber qui era Barrientos i què era Barrientos.

És un encert que l’advocat de la defensa sigui Gonzalo Boye, un advocat que afortunadament no és català ni espanyol, que no participa del-tu-ja-m’entens, de les picades d’ullet indígenes, de l’endogàmia irrespirable de la justícia catalana, més colonial que un batalló de sipais. No imagino Boye anant a sopar amb cap membre del tribunal, ni fent-hi un simple cafè, de la mateixa manera que sí que m’imagino, per exemple, Xavier Melero pagant-li una fanta a Manuel Marchena. Una de taronja. La fe en la justícia cega, en el funcionament de les balancetes que han de quedar equilibrades, s’ha de plasmar en la sala de la vista, en la sala de l’audiència, en la sala on pensen carregar-se un president. La justícia digna d’aquest nom ha de ser constatable, sobretot perquè s’està jutjant un càrrec electe. Oimés quan la societat catalana, en el seu conjunt, viu una experiència tan viva d’injustícia en tots els àmbits. I ha de ser especialment nítida i frontal, ha de ser perfectament pública, equànime i eventualment comprensible per a l’enteniment de dotze homes i dones justos, del jurat que no hi serà, que no existirà però que és com si hi fos.