Espanyolejar, com diu la cèlebre cançó de Luis Lucena, no és només el que fan els turistes que visiten Espanya buscant el sol. El que és, sobretot, és el pintoresquisme, la raresa i el rellotge aturat en el temps. El primitivisme i la curiositat antropològica, la brutalitat anacrònica, la fossilització existencial i el ritual com a substitut del lliure albir. Espanyolejar és que ahir, com que tothom els està mirant, i per fer entendre a l’advocat de Vox que deixés estar la qüestió del llaç groc de Jordi Sànchez, al jutge Marchena se li va escapar “Estrasburgos”. Està enregistrat i ho pot sentir tothom. Va ser com si la ciutat emblemàtica de l’actual concòrdia franco-alemanya tingués alguna cosa a veure amb el Burgos del Cid, com si fos només una versió extra de la capital castellana, un derivat, o un producte secundari. “Estrasburgos” és un lapsus significatiu, una manifestació de l’inconscient de l’espanyolejar, una fita de la jurisprudència espanyola que subratlla l’autarquia mental d’una Espanya que no vol saber res de l’exterior. Mentre sigui dins de la Unió Europea, el Tribunal Suprem no és suprem de res, i les instàncies judicials europees actuen efectivament com a tribunal de cassació, com a revisió en segona instància.
Ahir el fiscal Cadena va deixar dit que el poble català no pot decidir lliurement el seu destí col·lectiu perquè depèn del poble espanyol. Com si el poder judicial tingués alguna autoritat sobre el poble colonitzat
Els esforços dels fiscals per subratllar la sobirania absoluta i l’imperi integral i arbitrari de l’estat espanyol en els seus afers interns no només van ser grotescos i pomposament buits. Propis de la jurisprudència del segle XIX. També van ser desmentits per la realitat. La sobirania espanyola deixa de ser absoluta mentre Espanya vulgui viure en societat, dins la societat de nacions estat que és la Unió Europea i que és l’ONU; mentre Espanya vulgui viure en societat, especialment amb els catalans, els ara súbdits, un poble que reclama la seva independència només per vies democràtiques i pacífiques. No es pot apallissar, en una democràcia, els ciutadans, no només perquè són electors i copropietaris de la sobirania, tampoc se’ls pot pegar alegrement perquè són contribuents. I paguen fins i tot la vistosa perruqueria dels fiscals. Ahir, el fiscal Fidel Cadena —nom perfecte per a l’escarceller d’una tirania de novel·la—, vestit amb una toga, qualsevol cosa menys solemne, lluint dos escuts que semblaven dues mugroneres, va negar que Catalunya tingui dret a la sobirania nacional. Semblava convençut. Va deixar dit que el poble català no pot decidir lliurement el seu destí col·lectiu perquè depèn del poble espanyol. Com si el poder judicial tingués alguna autoritat sobre el poble colonitzat, com si tingués algun argument intel·lectual sobre els catalans que no sigui, tan sols, l’argument de les porres i el de les armes de foc. Cal alguna altra raó, algun motiu més poderós que l’ús de la força per mantenir la unitat d’Espanya i ahir, per descomptat, no es va pas donar. Ben al contrari, es va menysprear. El ministeri fiscal va fer un espantós ridícul parlant de política, parlant del que no sap, parlant dels drets que tenen o deixen de tenir els catalans. Com si parlessin de les propietats de la papaia o de la qualitat de la pintura de Joan Miró. Com si els fiscals del Tribunal Suprem espanyol tinguessin alguna autoritat moral o intel·lectual. Només tenen una autoritat bèl·lica, tal com correspon a un poder colonial. Només tenen el crèdit que els espanyols que espanyolegen donen a aquesta farsa de judici polític. Però ni una micra més enllà de la seva estimada frontera.