Espanya viu ara una nova sotragada, un nou destape, i per això va despullant-se d’artificis i de secrets, de disfresses i d’impostures. D’exageracions pregones. Ni la justícia del Regne s’aguanta, ni tampoc el futbol l’encerta, ni l’economia és per a tothom ni la democràcia té les cinc jotes del millor pernil, tal com havien proclamat les oficines de la propaganda oficial. El pas del temps deixa les coses on els pertany. Després d’omplir-se la boca, cada dia, amb el bilingüisme, que es veu que era la gran solució de la convivència, no només per colonitzar Catalunya sinó per a superar l’endarreriment secular de l’espanyola terra, ara diu el diari que noranta escoles de primària i de secundària de Castella-La Manxa, Castella i Lleó i Navarra deixaran d’oferir ensenyament bilingüe espanyol-anglès i es passaran decididament a fer totes les assignatures exclusivament en espanyol. Que és el que buscaven. Que és el que sempre han volgut fer, que és el que els condeix, que és el que els agrada exageradament. Que és en la llengua espanyola on troben la casa del ser, com diria Martin Heidegger.

De fet, l’idioma espanyol té una notable tendència a l’exageració, començant pel nom, perquè, de fet, és tan sols una antonomàsia política de la llengua castellana, la llengua menys llatina que s’hagi sentit mai a la Península, una llengua que ho confia tot a la pompositat, a la desmesura. Al tremendisme de la seva tradició literària i política. Al barroquisme de l’imperi mundial on el sol no es ponia mai. Pensin només en la paraula corazón com a simple exemple del que estem dient i comparin vostès mateixos. Una paraula que ve del llatí cŏr, que es correspon al francès coeur, a l’italià cuore, al català i occità cor, al previsible castellà antic coro. Mentre tot un Petroni anomena coricillum ⸺ coret, coriu ⸺ la víscera sentimental, en un determinat moment, en un atacat de supèrbia, de petulància identitària espanyola, de la mateixa manera que construeixen la paraula cabezón com a superlatiu de cabeza, els espanyols diran que tenen dins del pit no un simple cor com els altres humans, sinó una autèntica deformitat, una elefantiasi emocional, un senyor corazón. Un cor majúscul dels homes valents i de les dones que sí que saben estimar. Perquè el tradicional complex de superioritat de l’individu castellanoparlant ve de ben antic, encara que no és fins als nostres dies que no s’ha arribat a sintetitzar en la formidable fórmula: soy español, ¿a qué quieres que te gane? Ho veiem a tot Espanya i a l’Amèrica castellana, com s’abracen a aquesta superstició d’una pretesa posició suprema que només reconeixen ells mateixos. Perquè aquest és en definitiva el principal problema.

El problema és que no hi ha motiu per a tanta satisfacció, almenys en les aules bilingües, almenys a Espanya. Molts professors no ho volen confessar, perquè són d’entre 80 i 170 euros més de salari, atenció, però la crua veritat és que no saben prou anglès per fer una educació bilingüe. Amb prou feines saben la seva matèria. Perquè ni ells ni els examinadors del seu nivell d’anglès saben prou anglès per assegurar una educació bilingüe. Una part dels alumnes consumeixen, des de ben infants, molts més continguts en llengua anglesa dels que consumiran mai els seus professors i això es nota, en saben molt més. I l’altra part dels alumnes, la que no sap ni un borrall de pitinglis, es troba davant d’una pronunciació aproximada, quan no delirant o fantasiosa. Amb docents, per anomenar-los d’alguna manera, que gasten un vocabulari limitat a gran-petit, més gran, més petit, molt més gran, molt més petit i pareu de comptar. Perquè l’ensenyament fa temps i temps que ha oblidat que no pot ensenyar allò que no sap, que no pot enganyar el personal constantment amb una paròdia d’excel·lència. I que ara proclama que no ensenya, perquè ara diu que educa, perquè menys anglès acabaran fent de tot. La incompetència dels arrogants sempre és la més perillosa, és la del desastre del 98, és la del mal que no vol soroll. Perquè ja ho va enunciar el ministre Miquel Iceta l’altre dia al Congrés, cuit al bany maria en aquest clima mental d’escassa moderació hispànica: “¡No ha nascut qui humiliï Espanya!” Feia cara de satisfet.