Una vegada vaig conèixer una política guapa i espavilada que també actuava quotidianament com si tingués tota mena de privilegis. No els teoritzava, els exercia. Al departament oficial, públic, on era la màxima autoritat, no només tenia un sou excel·lent, dietes i cotxe oficial, també col·leccionava les pel·lícules i suplements que regalaven els diaris als quals estava subscrita l’oficina. De tal manera que, amb el temps, es va acabar formant un petit conflicte sord, un determinat dilema moral amb les intrèpides treballadores de la neteja. Mentre que la política actuava com si aquells diaris, pagats a càrrec del pressupost públic, fossin béns seus i cada dia els examinava externament amb deteniment, quedant-se només els devedés de cinema o cursets d’anglès o fitxes de cuina que li venien de gust —i regalant als seus col·laboradors i col·laboradores els que no li feien peça—, les senyores de la neteja també creien tenir-hi drets consuetudinaris ben establerts. Tan bon punt l’oficina es tancava al públic, feien aparició les senyores netejadores, les quals s’abocaven a la premsa amb un delit que no era ni informatiu ni il·lustrat. Com que elles no estudiaven anglès cercaven només els cupons emesos pels rotatius i amb els quals comptaven fer-se tota una bateria de cuina o adquirir un assecador per als cabells, unes tovalloles també. L’usdefruit dels regals oferts per la premsa estava en qüestió i vet aquí que no vaig voler saber el final d’aquella història. El que em sorprèn encara, passats els anys, és l’aversió sistemàtica d’aquella gran senyora política a rascar-se la butxaca, fins i tot per una cosa tan modesta com l’ínfim preu d’un diari. De la mateixa manera que em sorprenia el director d’una biblioteca pública, no en diré el nom, que sempre participava a títol personal en els clubs de lectura de la institució que governava. Actuava també com si els llibres fossin seus i, d’aquesta manera, els socis de la biblioteca ja sabien que no podien disposar sota cap concepte dels volums que s’havien de comentar a les sessions del club. Si la biblioteca disposava dels títols havien de ser per a ús exclusiu del bibliotecari major d’aquell reialme, se’ls reservava fent ús, naturalment, de la informació privilegiada sobre les activitats del centre.

Dit això no em sorprèn gens que el senyor marit de Maria Dolores de Cospedal s'hagi embarcat en el vaixell Juan Sebastián Elcano per prendre l’aire del mar durant quatre dies de res, el pobre, en un viatge destinat originàriament al públic anònim, a la gent com se’n diu ara.  Ni que el senyor Rajoy fes servir el cotxe oficial i la benzina pagada pel pressupost oficial per anar a declarar a un jutjat, no com a president del govern espanyol sinó com a simple ciutadà, precisament per la corrupció del seu partit, per estirar més el braç que la màniga. Tampoc m’ha estranyat que el ministre d’Afers Estrangers, el senyor Alfonso Dastis, hagi fet servir la casa i el cotxe oficial de l’ambaixador d’Espanya a l’Equador per a les seves vacances familiars i privades. Es veu que és molt fàcil acabar fent patrimonialització personal del que no és teu, a mi mateix em va passar, es veu. Quan, de vacances a Tunis el 2011, em va esclatar la revolta contra Ben Ali als nassos i temia per la meva vida, espantat, vaig trucar a l’ambaixada espanyola. Mai no ho hagués fet. L’aeroport internacional estava tancat però com que veia avions militars francesos, anglesos i alemanys evacuant els seus connacionals vaig pensar a demanar ajut, que almenys m’hi podrien aixoplugar. Per telèfon un senyor molt enfadat de l’ambaixada em va dir que m’espavilés jo solet perquè el meu era un viatge privat i que qui dimonis m’havia cregut que era jo, diantre. Ben bé no va dir "diantre", però deixem-ho aquí.