El més bonic dels noms, il più bel nome, només pot ser la llibertat. Centenars d’empresaris van omplir ahir la venerable llotja gòtica de mar, la llotja de quan Catalunya va fer la revolució comercial de l’edat mitjana, de quan Catalunya va fer la revolució industrial, i es van posar drets per fer ressonar a les antigues pedres el bell càntic de la llibertat. Llibertat, llibertat, oh sí, el teu nom és el més poderós que hi ha a la terra, el que tot ho arrossega, és el que mou l’instint de tots els éssers vius a anar a la seva, al lliure albir, és el que agermana el gènere humà, tothom vol llibertat, des de l’antisistema que crema escombraries al capitalista més egoista i més avar. La llibertat que convoca la igualtat, la llibertat que convoca la fraternitat, la llibertat que és democràcia. La llibertat fa humà l’ésser humà. Ahir el clam de les senyores i senyors de l’economia va ser el clam de la societat catalana sencera i no pas una reivindicació privada o una pulsió comercial.

Ahir Joan Canadell, el president de la Cambra, va advertir que l’autèntic projecte que Espanya té pensat per a Catalunya és el de la pobresa i olé. Que una cosa és la competència, la lluita acarnissada pel mercat i una altra cosa molt diferent és desentendre’s de la societat sencera, de la millora del conjunt del país. Perquè d’on no n’hi ha no en pot rajar, no cal saber gaire de números per veure que la força del model econòmic català és en l’enriquiment de la classe mitjana, la que tot ho pot i tot ho paga. L’economista Keynes va aconseguir, un bon dia, convèncer el senyor Ford perquè els seus treballadors rebessin un bon sou, un sou prou digne per poder-se comprar, almenys, un dels seus automòbils. Franklin Delano Roosevelt també va entendre que l’economia només funciona quan la llibertat i la riquesa van de la mà. Les revolucions que han fet possible la democràcia han estat les revolucions burgeses, la d’Anglaterra que va escapçar un rei, l’americana que va fer néixer un nou país, la francesa, la més famosa, la d’unificació d’Itàlia, la del Maig del 1968, que tot i les banderes roges, molt comunista no era, no.

Ahir es va pronunciar el nom més bonic de tots a la llotja de Barcelona. Precisament allà mateix el govern insurgent de Catalunya hi havia acollit una de les innovacions més revolucionàries de la història de la nostra cultura. Al peu de les formidables columnes gòtiques, tan altes i alhora tan primes i tan sòlides, va tenir lloc la primera representació d’una òpera al nostre país i a tota la península ibèrica. El 2 de juliol de 1708 la bona societat rebel de casa nostra —la que havia començat una guerra dinàstica per la successió al tron d’Espanya i havia acabat duent a terme una guerra de secessió—, assistia atònita a aquell atreviment musical. La nova moda era valenta, viva, seria l’origen de grans passions a Catalunya per una raó ben senzilla, perquè feia somniar, perquè contagiava emocions, perquè concentrava en el mínim temps un gran rendiment artístic. Per celebrar les noces entre l’arxiduc Carles i la preciosa Elisabeta Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel va representar-se una òpera especialment composta per a l’ocasió, Il più bel nome del gran Antonio Caldara, acabat d’arribar de Venècia. El nou rei era músic, fins i tot tocava el clavicèmbal, no com els hieràtics Àustries de Madrid, el nou rei era una altra cosa. La nova moda de l’òpera, importada de la cort vienesa, la que parlava en alemany i cantava en italià, va instal·lar-se a Barcelona amb tanta naturalitat i de manera tan instantània que semblava impossible. A partir d’aquella fastuosa representació la nova música no va parar de sentir-se a tota la ciutat, i la llotja va començar la seva primera temporada. L’òpera ja no va callar mai més, ni un minut. Bé, de fet sí, va callar de cop, el 12 de setembre de 1714. Es va fer un gran silenci, eixordador, un gran silenci que duraria lustres.