L’independentisme polític omple els carrers quan vol i, en canvi, l’espanyolisme només ho fa quan pot. I pot menys i menys cada cop, com hem pogut veure aquest cap de setmana que ja decanta, que la policia està cruixida, desmoralitzada, i els polítics postfranquistes desconcertats. Una senyora sortia a la finestra durant un dels recents aldarulls nocturns a l’Eixample, una senyora determinada i en sostenidors, una ciutadana que presumiblement volia dormir i que la revolució no li deixava, ai, una matrona que se m’encarava des del seu tercer pis de propietat amb un llançador de pedres del carrer, i li deia que ja n’hi havia prou, que així no, no, que som gent de pau i que hem d’anar a dormir d’hora ben d’hora perquè a l’endemà puguem pencar i pencar. El jove no feia l’orni, però. Li replicava que el deixés en pau, també li preguntava que quantes victòries havien aconseguit ella i els del lliri, que si no fos per les pedres i pels focs i per les concentracions massives encara seríem on érem, paralitzats en la nostra impotència moral. Això de la impotència moral ho poso jo, això no ho va dir, és clar, perquè el llançador de pedres no té temps d’explicar-se però ja se l’entenia per on anava i per on venia, que al noi cal entendre’l també, que va atabalat esmunyint-se de la policia i només rep crítiques. I poca col·laboració. A la bullanga del 14 de novembre de 1842, com aquell qui diu ahir mateix, des dels pisos alts no dormien pas, el que feien era ajudar els de baix amb el llançament de tota mena d’objectes sòlids contra l’exèrcit espanyol que disparava a matar. Va ser aleshores quan el cavall del general Zurbano va morir aixafat per una calaixera molt grossa molt grossa llançada des d’un pis indeterminat. Efectivament, els carrers són nostres. Perquè hi vivim i, de vegades, fins i tot ens defensem.

La Rosa de Foc continua a Barcelona, de vegades sense foc, de vegades amb passió, intermitentment però constant, decidida a fer-se veure, a fer-se sentir, a protestar contra l’abús d’autoritat d’uns jutges, d’uns dirigents i d’uns policies que s’han guanyat a pols el descrèdit. Que han demostrat que no estan al servei de la societat sencera sinó de la injustícia i de l’arbitrarietat, a les ordres d’un desordre que, curiosament, es fa dir ordre, que es fa dir democràcia però que és desordre, caos polític, inseguretat legal, repressió incontrolada. A l’alcaldessa Colau no li agrada aquesta Rosa de Foc, a ella li agrada més la lluita urbana vista de lluny, la que pot imaginar-se llegint els llibres d’història, amb unes bones fotos, confortablement instal·lada en una chaise longe com si fos la Dama de les Camèlies. Quan en un discurs de fa pocs anys va proferir visques a la Rosa de Foc no sé què recony s’imaginava que fou realment la Rosa de Foc. Tenint en compte que aleshores cremaven convents, edificis sencers, que hi havia morts, i ara només cremen escombraries i volen pedres. Tenint en compte que durant la Setmana Tràgica un formidable burgès com Joan Maragall, més de dretes que l’aixeta de l’aigua freda, va escriure la Ciutat del perdó mirant d’entendre, d’empatitzar amb les raons de la violència urbana. Avui tots aquests llançadors de rocs, tots aquests petits Davids que s’encaren amb els temibles Goliats, armats amb porres i amb lleis despietades, no tenen qui els empari, anatema, no fos cas que algú, remotament, fos acusat de justificar la pèrfida violència. A ells, els és ben igual el que puguin dir-ne quatre comentaristes a sou, quatre polítics espantats que fan sumes i restes de cara a la jubilació. Afortunadament.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (10) Franco el lladre Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (9) Parla una mossa d’esquadra Jordi Galves