Ets a casa, sol, sempre a casa. O amb la teva família, sempre amb ells, on vols que siguin si aquests són la teva família, i són els teus. Si hi vius sembla de cop que us hagin de sortir tot de cames i de braços per les finestres, pels balcons, portes, eixides i terrats, que no s’hi cap ja t’ho dic jo, que això no hi ha qui ho aguanti, aquest confinament, aquest confinavirus t’enxova, t’ofega, tot et molesta i encara dóna gràcies que no ha començat la calor. Sempre podria ser pitjor. No t’aguantes ni a tu mateix i ara hauràs d’aguantar els altres obligatòriament. Conviure sempre és complicat. Si a més a més has d’afegir-hi una mascota o més vida zoològica segur que quedes ben fart. Una cosa és ser a casa només per dormir i per passar per la nevera i una altra de molt diferent és no poder moure’t de la trinxera, allà amb les soles envescades, que pesen com un plom, que no et deixen volar més. I si vius sol també t’ofegues d’estar sol i amb tant d’espai i tantes hores, quedes avorrit de tu mateix, i de la tele i de llegir i d’anar a dormir tard i llevar-te tard i tot se’t fa inacabable i llarg i llarg i tot sembla un xiclet que s’estira i s’estira i s’estira com una frase dolenta sense comes. T’avorreixes molt, xaval. Molt vol dir molt.

Avorrir-te, impacientment, és molt bo per a les persones. No us ho podeu arribar a imaginar. Quan els de la meva edat anàvem a l’escola, a aquella escola tradicionalista del segle passat, ens havíem arribat a avorrir com a morts, fins a tal punt que, per pura desesperació, alguns havíem decidit posar-nos a estudiar, com a mal menor, perquè no treballar era molt pitjor, era inaguantable estar sense fer res, perquè tot era nen calla, tot era nen estigues quiet i nen no et moguis. D’esport no se’n feia gaire. I perquè sobretot et foties de fàstic fora de l’aula. D’aquell avorriment colossal, de la insuficiència còsmica d’aquell món de merda que t’envoltava, de mica en mica, ja ho crec si t’espavilaves. A vida o mort, i et posaves a descobrir coses que valien la pena, música, lectures, pel·lícules, política, treballs manuals més o menys artístics, sexe incipient i moltes altres formes de l’experimentació pràctica. Aprenies que la vida te l’havies d’omplir tu perquè els altres no te l’omplirien pas. En aquella època tampoc no existien les activitats extraescolars. I, a més a més, teníem unes vacances llargues i solejades. Si no volies ser un infeliç, un complet desgraciat, havies de fer-te càrrec de tu mateix. És a dir, havies de fer-te càrrec d’administrar el teu temps, la teva vida.

Ara que la feina no ens distreu potser que aprofitem aquest temps lliure per fer coses autènticament importants. En primer lloc per pensar per nosaltres mateixos i que no ens ho donin tot mastegat. Ens hem hagut d’aturar per força i serà bo, per una vegada, deixar de refugiar-nos en la feina i pensar què estem fent, on anem i on volem anar. El confinament sembla que va per llarg i que no vivim un fet anecdòtic de la nostra vida sinó excepcional. Una experiència realment nova. Ens han abandonat. Del tot. Com un gos a l’autopista. Els polítics que ens havien de protegir ni ho fan i ni ho pensen fer, ens han aparcat a la deixalleria, com si fóssim una tauleta de nit que ha quedat coixa d’un peu. I si som gent gran, els polítics, començant per Trump i acabant per alguns alcaldes d’aquí, diuen que no els surt a compte mantenir-nos vius. Deien que ens protegien, que els votéssim perquè ens protegirien, i ens han abandonat. Quan els ciutadans són descartats pels seus dirigents és legítim revoltar-se, desobeir-los. Han perdut, per negligència, l’autoritat que tenien. Per això han tret l’exèrcit al carrer, perquè saben que estan en fals, perquè saben que el poble, l’autèntic sobirà, té tot el dret de destituir-los. No estan fent res per lluitar contra el virus, només es fan fotos, només fan comèdia per poder rentar la cara al govern d’Espanya i impedir una revolta social, una revolta independentista.

No volem la independència perquè sí. La volem perquè estem mal governats

Catalunya, de fet, va néixer políticament quan el rei de França que suposadament ens havia de protegir d’Almansor, Hug Capet, ens va deixar abandonats l’any 985. Fa 1035 anys d’allò, quan els sarraïns van destruir Barcelona i el comte Borrell II va decidir que ja n’hi havia prou de deixar-nos manar. Segurament, ara i avui, moltes persones ja han entès que no volem la independència perquè sí. La volem perquè estem mal governats. I perquè no només estem en mans d’uns inútils. És molt pitjor. Estem governats per deixats, per indiferents, per autèntics monstres d’egoisme que només pensen en ells mateixos i només se’n recorden del poble quan s’ha d’anar a votar. No tenen ni una espurna d’empatia cap al poble, no saben posar-se en el nostre lloc ni per equivocació. Xerren molt de solidaritat, però a l’hora de la veritat, mentre la gent es va morint, els membres del Govern d’Espanya reben un tracte de privilegi. Reben les atencions que ens neguen a nosaltres. A nosaltres, que som, en definitiva, els que paguem i mantenim l’Estat. A nosaltres, els ciutadans, que som els amos. La classe empresarial catalana i els sindicats no van voler fer una aturada indefinida de l’activitat econòmica de Catalunya per aconseguir la independència. Deien que aturar l’economia era una fantasia. Ara hem vist que l’actual ruïna econòmica i la catàstrofe sanitària són conseqüència de no haver tingut el valor de trencar amb Espanya. De fer realitat aquella fantasia. Cada dia que ens mantinguem dins d’Espanya és un dia perdut.