Abans de res deixeu-me manifestar-vos el meu profund menyspreu, la meva bel·ligerància cap a tots vosaltres, els partits polítics. Vosaltres i jo som com els ocells i el cuc, enemics naturals i enemics per sempre. Actualment, i sense excepció, sou el càncer de la democràcia, els principals obstacles a la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la nostra societat, tant a Catalunya com a qualsevol altre país de parlamentarisme liberal. Dels països sense un poder legislatiu lliure no val la pena ni parlar-ne perquè són, d’una manera o d’una altra, dictadures, sistemes criminals, contraris als drets humans. No feu cares amargues perquè tothom sap la veritat, que després de tantes renyines, de tanta baralla entre vosaltres, les polítiques que fan els governs arreu de l’Europa lliure són, si fa no fa, les mateixes. Que tan és que guanyin les eleccions aquests com aquells, al final no hi ha diferències notables. Per això molts electors acaben votant el color d’una corbata o el vestit d’una senyora, la cosa no dóna per a més opcions. Tantes divisions, tant de merder, tant de partidisme i, al final, tot plegat només serveix per paralitzar la política, per dilatar en el temps les decisions, excessivament. ¿On seria avui Catalunya sense els inacabables temps morts que ens imposen els partits polítics, sense la seva inoperància, sense les seves baralles inacabables? Ens avergonyiu cada dia.

Tanta fragmentació només serveix, en la pràctica, per constituir governs febles i escassament executius, absolutament incapaços i covards davant dels grans poders econòmics i dels grans poders fàctics del planeta. La Unió Europea n’és un exemple nítid. Si hi ha un model organitzatiu d’ineficàcia i d’ineficiència, aquest és el dels partits polítics, pregunteu-ho a qualsevol economista. Des de la presidència de Franklin Delano Roosevelt (1933-1945) fins a avui, els governs d’arreu del planeta han anat perdent, cada cop més, el poder efectiu, sovint entretinguts en baralles internes de poder. Despreocupats, en la pràctica, dels autèntics problemes dels ciutadans que els han votat, els partits estan abocats només a l’adrenalina de les guerres civils. Els partits polítics són cada cop més obertament gestories d’interessos de determinats clans, màfies, capelletes, camarilles i de diverses tribus antropofàgiques. Mai no es parla d’idees, d’ideologia, en cap formació política, només es parla de poder, d’amors i odis dins de les famílies. Insisteixo. Els partits són el pitjor de la nostra societat, estructures que funcionen sense cap democràcia interna, abocats a l’obtenció de diners i de poder per qualsevol mitjà, legal o il·legal. Els casos dels ERE, dels papers de Bárcenas, del Palau de la Música, són més eloqüents que cap de les meves paraules.

Una sindicalista i filòsofa tan profundament d’esquerra com Simone Weil i un carca tan espantosament demòcrata com el general De Gaulle coincidien en denunciar la perversitat dels partits polítics. Per a Weil són “el mal gairebé en estat pur”, perquè exalten les masses polaritzant-les, exagerant constantment per aconseguir artificialment el màxim poder possible. També perquè busquen sempre la majoria absoluta, el poder total que acaba esdevenint totalitari. Sense oblidar la famosa disciplina de partit, una pràctica policial que va matant l’ànima dels seus membres, que va deixatant l’impuls inicial per aconseguir el bé comú. Només interessa el benefici del partit. De la mateixa manera que no volem conductors beguts a les nostres carreteres, ni pedòfils en contacte amb menors d’edat, tampoc hauríem de permetre que les psicologies més cíniques fossin tan majoritàries entre la nostra classe política.

El sistema dels partits polítics és el sistema del merder, deia De Gaulle, per això va propiciar la reforma de la Cinquena República francesa, amb un poder executiu fort, més semblant al sistema polític de Washington que no pas al de la vella tradició perepunyetes francesa, tan semblant a la nostra. Recordem que votem només persones. Éssers humans. No votem ni partits ni ideologies, votem individus que ens representen, asseguts en un escó. Perquè més enllà de la desconfiança en el sistema dels partits sempre ens queda la confiança en allò que Graham Greene denominava “el factor humà”. Des d’aquest punt de vista mai no he entès, ni com és acceptable, que el president del Govern rebi un sou del seu partit i que l’afegeixi al sou de cap de l’Executiu. Aquest senyor que ens mana, aleshores, per a qui treballa, per al conjunt dels ciutadans o només per als de la seva colla? Un dels dos sous sobra. Es pot ser líder d’un partit i alhora líder d’una nació? I governar per a tothom? Difícil de creure.

Critiqueu els líders messiànics, com si Felipe González o Jordi Pujol, dos estafadors als seus electors, no haguessin estat això, dos messies precisament gràcies als seus respectius partits. Carles Puigdemont, en canvi, em sembla una altra cosa, amb tots els seus errors i febleses. El veig una opció política més honrada, menys incerta que no pas la d’anar votant partits polítics fàcilment subornables. Com més Puigdemont sigui Carles el Gran més guanyarà Catalunya, el comú, com més partidista, sectari, decantat actuï, menys crèdit humà, polític, tindrà entre els electors de Catalunya. Avui el veurem entrar en el Parlament d’Europa, contra la màfia de tots els partits polítics presents a l’hemicicle, grans i petits, que han fet tot el possible per deixar-lo fora. Puigdemont, contra els partits polítics, demostra amb fets que no tot està podrit.