A l’amor com a l’amor, a la guerra com a la guerra. En matèria eròtica no es pot dir que els catalans haguem descobert pas la pólvora però en matèria bèl·lica és diferent, ai amics, en això no hi ha discussió possible, som gent insuperable. Som molt millors que els fills de Thor, infinitament més zenitals que els kamikazes del sagrat emperador. No hem descobert la pólvora però això no importa: hem inventat la pólvora sense guerra, i encara millor, l’explosiva guerra sense pólvora, el devastador conflicte sense conflicte, la quadratura del cercle atòmic i neutrònic, hem superat la guerra bacteriològica, la guerra mediàtica, la guerra psicològica, la guerra cibernètica fins a esdevenir el que som avui, la més gran potència militar del pacifisme indecís i contradictori. Avançats sempre a la nostra època, hem desescalat més que el més gran espeleòleg i hem pacificat més que Octavi. Som tan picasso-dalinians i mironians que no ens entenen perquè és que tampoc no podem ser entesos, ni pels nostres enemics ni per nosaltres mateixos. Això seria massa fàcil. Això no tindria gràcia. Deixaríem de ser catalans, o el que és el mateix, sublims. No és que l’estètica ens tingui el seny segrestat, no és només que el voler quedar bé ens faci perdre la raó. És que com a poble ni acabem de rendir-nos ni tampoc acabem de resistir del tot. No és ni sí ni no i tampoc és tot el contrari. És la sorpresa perpètua. L’independentisme és una guerra guerrejada de passió i raó, d’humor i candor, d’aquí caic i aquí m’aixeco. L’independentisme polític, avui, és exactament una gallina. Una gallina escapçada que corre en totes direccions sense testa. Que tothom assegura que ha de caure, que tothom pronostica que no trigarà a caure a terra. Que fa hores, dies, setmanes, mesos que hauria de desplomar-se i de plomar-se. Però ja ho veieu, la gallina diu que no, i continua convulsant sense cap, incontrolada. Clínicament els metges més reputats, els més ben pagats, diuen que l’independentisme polític és mort. Els votants del carrer, l’independentisme sociològic, en canvi, mai no ha tingut millor salut. Abans sí que era molt important el que deien els partits polítics. Però cada vegada compten menys. Perquè ja no ens els creiem ni disfressats d’esquitx de tsunami.

 A la guerra com a la guerra. Ahir l’expresident d’Extremadura, José Antonio Monago va justificar que, l’any 2017, Carlos Iturgaiz hagués qualificat de fills de puta els infles del Barça i de l’Alabès que van xiular l’himne espanyol durant un matx. I també va justificar que el carlí basc digués que els membres de la CUP eren uns porcs perquè feien olor d’escombraries, quan van rebutjar acompanyar Felip VI i Mariano Rajoy a una manifestació contra el terrorisme. Monago i Iturgaiz insulten molts catalans. I és aleshores quan, gràcies a la màgia de Twitter, apareix ell, sí, ell, el venjador entre els justiciers, l’intel·ligent entre els llestos, el polemista de totes les habilitats, el gran Xavier Sala-i-Martin. Aleshores penses que respondrà contundentment a les ofenses, que tindrà una sortida digna dels morros que gasta. I com un sol home, armat del poderós sentit del llenguatge de la meva besàvia Carmeta, etziba, temerari, a Monago: “gamarús, tanoca, cap de suro”. Així, sense por a les conseqüències. Tot un home. És aleshores, és en aquest moment de màxima tensió èpica, que servidora tanca el mòbil amb calma. Que servidora, sospira, respira, admira un cop més el gran cedre del jardí, i que s’entreté amb les repetitives formes de la gespa, amb els colors de la terrissa dels teulats, amb els ressons que la tarda em fa arribar. És una dedicació realment apassionant, vibrant, genuïna. Molt més del que es poden imaginar.