M’agrada molt aquest senyor, José Luis Ábalos, també conegut com a Háblalos, o, fins i tot, com a Bláblalos, dit així perquè s’expressa d’una manera tan excepcional que és impossible d’oblidar mentre tinguem vida. Té la capacitat de rebufar poderosament com el bou i d’emetre frases que criden l’atenció, amb la rotunditat biològica de l’enyorat Jesús Gil, però amb menys cultura. Perquè el constructor sabia que no en sabia i, en canvi, Bláblalos és, tot ell, mestre d’escola. I és el ministre amb més pressupost, i per tant, molt més constructor, i secretari d’Organització del PSOE, si és que el PSOE es pot organitzar. I és un valencià eixerit que no parla valencià, fill de Torrent, de la mateixa manera que Landelino Lavilla, fill de Lleida, és un català universal que no parla català. Algun dia m’agradaria que els partidaris del bilingüisme ens presentin un polític que no parli mai espanyol. Per compensar, per equilibrar, per fer com Arrimadas, la filla del policia, però exactament al revés. Perquè la llengua comuna als Països Catalans és el català, llengua comuna entre Espanya, França, Itàlia i Andorra. Una llengua que ens agermana, més enllà de les fronteres.

M’agrada molt en Bláblalos perquè va dir, abans de passar a l’any vint, que, després que els polítics facin la cuina, que després que les delegacions del PSOE i d’ERC ho maneguin tot, i arribin a un acord, el poble català “ha de poder participar”. Que faran una consulta perquè n’opini. Alerta. Ja hem dit que el ministre en funcions no és tan savi com ho fou Jesús Gil. I en el seu descàrrec també podem afegir que Bláblalos té un segon cognom que tampoc no deixa ningú indiferent perquè el pobre es diu Meco, amb psicofonia afegida de cadenes i grillons. Com a atenuants podem dir que el pare de Bláblalos, Heliodoro Ábalos, havia estat torero i que l’avi, per part de mare, fou guàrdia civil. Que, de més jove, l’ara ministre, fou tenaç comunista, sindicalista de Comissions Obreres, enamorat de la figura del Che Guevara, o del Txe, si ho volem escriure a la manera revolucionària de la mascletà. També va regentar un bar i va fer de detectiu per a un bufet d’advocats, especialitzant-se en la localització de persones escàpoles, mal pagadores, o directament estafadores. M’agrada molt que Espanya tingui com a ministre un expert en estafadors perquè així li serà més fàcil entendre segons què. I el què que hauria d’entendre, en primer lloc, és que el poble no participa en política. Al poble no se li pot dir que l’important no és guanyar sinó participar, xavals. El poble no opina, el poble no col·labora, no pot tenir una intervenció eventual. El poble és el propietari de la sobirania, l’únic que pot fer i desfer i, per tant, no participa perquè el que fa el poble és decidir. És igual si una consulta es considera vinculant o només consultiva. Perquè tot el que decideix el poble per majoria esdevé vinculant. Com ara, per exemple, que el senyor Bláblalos pugui blablablejar en nom del Govern d’Espanya, perquè la majoria dels ciutadans l’ha votat. Els ciutadans no ens acontentem amb participar, els ciutadans volem decidir. Si és que encara vivim en una democràcia i bla, bla i bla. I tal i tal.