Vaig anar a la tevetrès. L’altre dia. I, naturalment, fiu la denúncia del que tothom veu i no gosa dir. Que l’educació dels nostres joves és un fracàs corrosiu i que els responsables educatius als quals paguem un bon sou juguen alegrement amb el futur dels nostres fills, que els estan manipulant i malaguanyant. Que no tenen ni idea del que els convé, que en realitat fan experiments amb cobais humans i que, per amagar la magnitud de la tragèdia, imiten els il·luminats, els assenyalats per Déu, els membres d’una secta: van repetint una i altra vegada els dogmes de la seva fe educativa sense escoltar ningú. Ho fan amb paraules rebuscades i una terminologia falsament tècnica que intenta intimidar els descreguts i els que dubten. Hi creuen apassionadament. N’estan convençuts. Per això et claven un rotllo inhumà. No escoltaran cap dels arguments que puguis aportar, això no. Va ser molt graciós quan Núria Mora, secretària de Transformació Educativa de la Generalitat, desesperada amb el que li estava dient, va treure la neurociència per justificar l’absurd de l’educació que impera a casa nostra. Em va semblar un membre de la inquisició traient el Sant Cristo Gros. Us hi heu fixat? Transformació Educativa és un nom purament kafkià, recorda Die Verwandlung, la transformació que converteix Gregor Samsa en un insecte monstruós. Els polítics responsables de l’educació a casa nostra estan ficats de peus i cames en l’enginyeria social, juguen a ser déus. Troben que ensenyar a llegir i escriure, a comptar, a fer-se una cultura, avui és un ideal obsolet, que és poca cosa. Que el que han de promoure és la igualtat d’oportunitats laborals entre alumnes rics i alumnes pobres rebaixant al mínim els continguts acadèmics. Eliminant la major part dels coneixements que tenim els adults d’avui per esculpir, amb maça i cisell, nous ciutadans i ciutadanes. Homes nous com vindicava el comunisme, un conjunt d’excel·lents propòsits i millors idees, que com tothom sap han triomfat allà on han estat dutes a la pràctica. Els nostres alumnes estan ara adoctrinats en els valors més tous de la xerrameca progressista, de l’ecologisme i del bonisme, però en canvi no tenen ni idea del món inhòspit i salvatge del mercat laboral que els espera. O millor dit, que no els espera, que no voldrà saber-ne res, perquè el capitalisme mai no ha tingut cor ni res de semblant. Els polítics que volen canviar la gent, que volen millorar els nostres fills, fan més por que una pedregada. El totalitarisme ve d’aquí, de creure que tens la veritat a la butxaca i vols imposar-la als altres. Per això em vaig enfadar tant i tant, quan vaig ser a la televisió. Per això vaig preguntar als pedagogs que volen inculcar uns determinats valors: qui us heu cregut que sou? Deixeu l’ànima i la consciència dels més joves en pau i dediqueu-vos a l’ensenyament, als coneixements.

Després han vingut alguns dies de reflexió i d’anàlisi. Algunes persones m’han enviat, perquè les conegui, piulades de la senyora Núria Mora amb errors de sintaxi i d’ortografia.  M’han fet conèixer també un twit de Cristian Olivé Penas en què intenta, infructuosament, escriure en castellà però no se’n surt perquè insisteix en fer una catalanada de les grosses. Diu combregar en lloc de comulgar. Després he pogut identificar una senyora a Twitter que ha escrit, potser precipitadament, que és mestre (sic, així, amb E). Naturalment, ja podem entendre tots que no es pot ensenyar el que s’ignora tan profundament. I que si els professors no en saben, poc en sabran els deixebles. La redacció, l’ortografia, per exemple. I que és més fàcil dedicar una classe a predicar als nostres alumnes que siguin bones persones i separin la brossa per colors que no pas analitzar la sintaxi de Josep Pla, que a sobre, el malparit era un escriptor de dreta i no mola gens. Al Departament d’Educació han decidit fer, després de tanta xerrameca  i de tanta comèdia curricular, si fa no fa, el mateix que han decidit els examinadors per ingressar a la Guàrdia Civil. Que si amb un 5 sobre 10 no hi arriben, ara els aprovaran amb un 3 sobre 10. I qui dia passa, any empeny. Al cap i a la fi, quina importància té? Tota la cultura i tota la informació ja la podem trobar al mòbil. No és meravellós?