En el conflicte entre Catalunya i Espanya hi ha unes figuretes especials,  espectrals, figuretes pessebrals, amb la vergonya extraviada, que s’anomenen a elles mateixes moderades. Són com el personatge del policia bo que complementa, amb eficàcia, l’activitat repressora del policia dolent. Curiosament aquests que van de moderats només reclamen moderació, contenció i resignació als independentistes catalans i mai a l’administració colonial, mai s’encaren amb l’aparell repressor de l’Estat, mai amb els colpistes de l’article 155 de la Constitució espanyola. S’assemblen força als que, des de temps immemorial, demanen paciència i resignació a les dones maltractades, són similars als que demanen calma, mesura i sentit de la responsabilitat quan esclaten casos de pederàstia. S’assemblen als que disculpen les persones amb poder perquè, diuen, un mal moment el té qualsevol. Són persones sensibles i cursis. I és que la culpa sempre és dels que van provocant. Provoquen per igual les noies que ensenyen cuixa com també provoquen els independentistes que van i voten un primer d’octubre sense permís. Volen passar per equànimes però, en realitat, aquests moderats només són durs amb els febles i febles amb els poderosos, només intervenen si poden decantar l’opinió pública a favor dels privilegiats, amb la voluntat que les coses continuïn tal com estan perquè a ells ja els està bé el món com és. Acostumen a omplir-se la boca amb paraules educades i formes de gran exquisidesa. Aquests falsos moderats són els tebis dels que parla severament la Bíblia (Ap 3, 15-16): “Conec les teves obres, i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent. / Per això, perquè ets tebi, i no ets ni fred ni calent, et vomitaré de la meva boca.” Paraula de Déu.

Aquests tebis, aquests dialogants, aquests que presumeixen de moderats, de justos, de ponderats, són els que avui mateix callen quan Pablo Casado diu que l’agenda dels independentistes és l’agenda d’ETA. O que la Generalitat està dirigida per delinqüents. Ole, tú. Aquests que avui callen són els mateixos que anomenen racista i xenòfob al president Quim Torra sabent que és mentida. Són els que només troben desmesura i exageració en el camp dels separatistes però consideren que l’espanyolisme, ja se sap, què hi farem, és com és, com si fos una força ingovernable, cega i negra de la naturalesa. Són els partidaris de la tirania. Són els mateixos que ignoren i menystenen la confessió de la diputada Jenn Díaz quan ofereix al Parlament de Catalunya el seu testimoni com a víctima i supervivent de la violència masclista. Són els mateixos que troben inadmissible la figura d’un relator en la taula de diàleg entre Barcelona i Madrid i, en canvi, consideren que el tracte de favor a la filla del jutge Marchena és perfectament assumible o disculpable. O que no hi fa res que les proves que poden condemnar a una reclusió de 25 anys al vicepresident Junqueras siguin falsificades. Aquests moderats artificials són personatges que troben perfectament normal que la immensa majoria del Parlament espanyol sigui fanàticament anticatalana i anticatalanista. I són, en la pràctica, còmplices de la barbàrie xovinista, de l’aquelarre ultranacionalista —cada dia més evident i desacomplexat— al que convoquen els partits de la dreta espanyolista i també el PSOE guerra-civilista i guerra-filipista. Espanya només es manté unida per l’amenaça de violència de l’exèrcit espanyol i de les forces i cossos policials i paramilitars, com la Guàrdia Civil. Despullat definitivament d’arguments vàlids, avui, l’espanyolisme només té la força intimidatòria de les armes de foc, la brutalitat dels insults més feridors, de la difamació més abjecta, de la propaganda de la guerra mediàtica. No, l’independentisme no té res a veure amb ETA. De fet, l’independentisme català —sovint acusat de covard perquè és totalment i tossudament pacífic— és una poderosa resposta civilitzadora, una intel·ligent resposta política, una resposta humanista i no violenta a la dinàmica de mort i de terror d’ETA i els seus sequaços. Però, en contrast, Espanya continua essent la mateixa de sempre, aquella Espanya sinistra de la guerra bruta de la caserna d’Intxaurrondo.