El conflicte de Veneçuela està posant de manifest la perversió del llenguatge i la hipocresia que domina sovint el discurs polític suposadament democràtic amb lliçons aplicables ara i aquí. No cal dir que el règim imposat per Hugo Chávez i continuat per Nicolás Maduro, malgrat la inicial legitimació de les urnes, no compleix les condicions mínimes d’un estat democràtic de dret. Maduro aguanta de moment al poder i aguantarà mentre segueixi tenint el suport de l’Exèrcit, molt ensinistrat pels aliats cubans, però els arguments sobre la seva legitimitat democràtica han estat avalats per un Tribunal Suprem que ha pres decisions que recorda episodis propers. Interpretant molt subjectivament la Constitució, el govern de Mariano Rajoy va destituir el Govern de la Generalitat i va convocar eleccions a Catalunya pel seu compte, i el Tribunal Suprem, en un procediment carregat d’irregularitats, va empresonar els candidats adversaris.

Una de les crítiques més unànimes al règim de Maduro ha estat que el Tribunal Suprem assumís les funcions de l’Assemblea Nacional quan després de les eleccions del 2015 al Parlament veneçolà hi va haver una majoria opositora. El govern espanyol va fer quelcom tan insòlit que no té precedents en les democràcies europees com va ser donar poders al Tribunal Constitucional per destituir càrrecs legítimament elegits sense ni tan sols passar per les Corts. I quan Carles Puigdemont havia de ser legítimament investit, el Constitucional ho va prohibir, a instàncies del govern espanyol, malgrat el dictamen contrari del Consell d’Estat.

Maduro també s’empara en la Constitució i el Tribunal Suprem per trinxar els adversaris polítics

L'any passat, Maduro va ser reelegit en uns comicis que l’Organització d’Estats Americans (OEA), amb seu a Washington, va declarar que no eren vàlids pel fet d'haver-se anul·lat candidatures opositores i no complir les mínimes garanties de neutralitat. Amb tot, Maduro va jurar el càrrec davant el Tribunal Suprem. Ha estat el no reconeixement internacional de l’elecció de Maduro el que s’ha interpretat com el buit de poder que justificava que el president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó, assumís la presidència per convocar noves eleccions. Guaidó s’ha emparat també en la Constitució (art. 233), amb la qual cosa ha provocat noves disquisicions jurídiques.

En resum, a Veneçuela, com a Espanya, com a Turquia i arreu, govern i opositors, tothom es reivindica demòcrata i s’atorga la legalitat constitucional i tothom té arguments perquè puguin ser avalats pels tribunals amics, però sempre s’acaba imposant la raó de la força i no al revés. Si Maduro continua al poder serà perquè els militars es mantenen fidels al règim, però si es consolida Guaidó serà pel suport internacional liderat pels Estats Units, que acabarà dissuadint els militars bolivarians, als quals ja s'ha promès l’amnistia.

Llavors la qüestió és per què tanta solidaritat i tant d’interès per la democràcia a Veneçuela quan Donald Trump tornarà a abraçar-se aquest mateix mes amb el dictador de Corea del Nord i ha estat el principal exculpador del príncep esquarterador de l’Aràbia Saudita? Segurament, la resposta tindrà bastant a veure amb el petroli, el narcotràfic i la influència cubana a la regió. Es pot entendre, des del punt geoestratègic, la influència de la primera potència, que ha arrossegat la major part dels estats llatinoamericans. Cosa més sorprenent és el paper dels estats europeus exigint eleccions i imposant ultimàtums. No s’han estat d’interferir en els “afers interns” d’un país que està a 8.000 kilòmetres de París, però s’han inhibit sistemàticament de conflictes molts més propers, alguns d'interns de la Unió Europea, entre els quals el conflicte català.

Arribats en aquest punt, confirmem la conclusió evident al llarg de la història que per aconseguir un objectiu polític col·lectiu són imprescindibles els aliats internacionals. El sobiranisme català, de moment i que se sàpiga, no en té gaires, però això no se sap del cert fins que la crisi esclata de debò, fet que encara no ha passat. Quan Mariano Rajoy va visitar Donald Trump a la Casa Blanca poc abans del referèndum de l’1 d’octubre, tant el president dels Estats Units com el departament d’Estat van donar suport a la unitat d’Espanya, però es van negar repetidament a condemnar el referèndum català com sí que van fer la mateixa setmana amb el referèndum kurd. Fins i tot Trump va dir davant Rajoy que “si la gent no vota hi haurà molta protesta”. Per alguna poderossíssima raó la prioritat del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol és neutralitzar la tasca d’internacionalització del conflicte que porten a terme els presidents Puigdemont i Torra, i per això el ministre Borrell es va irritar tant quan congressistes de tant prestigi com John Lewis van rebre el president Torra al Capitoli. M’han dit que Lewis va dir a Torra: “No defalliu”.