Carles Puigdemont ha instat Pedro Sánchez a “fer els deures” aquest estiu i a passar dels gestos als fets. Podem li ha donat un mes de termini per recuperar l’agenda social. La derrota parlamentària en la votació del sostre de despesa ha estat l’avís definitiu. Sánchez només se’n sortirà si és prou valent com per canviar les coses.

Molt especialment ha de ser capaç de rectificar les barbaritats que va fer el govern de Mariano Rajoy en el període més negre de la política espanyola d’ençà de la mort de Franco. Si li tremolen les cames, si no s’atreveix a dur a terme polítiques de canvi, els bàrbars de la dreta se’l menjaran. Si ha de canviar una llei orgànica, doncs l’haurà de canviar. Podrà “dir” que no farà res pels presos polítics catalans, però no tindrà més remei que desfer el nus gordià del Tribunal Suprem.

Els partits socialdemòcrates es van ensorrar arreu d’Europa quan no van ser capaços de presentar cap alternativa a les polítiques d’austeritat de la dreta

Els partits socialdemòcrates es van ensorrar arreu d’Europa quan no van ser capaços de presentar cap alternativa a les polítiques d’austeritat de la dreta que van plomar les classes mitjanes del continent. Es pensaven que seguint el corrent dels seus adversaris polítics es mantindrien al poder, però la raó de ser de l’esquerra és el canvi i quan no canvia res, quan deixa de pedalar, cau com els ciclistes quan tenen un defalliment. Només la dreta es pot permetre el luxe d’estar-se al poder per gaudir-ne.

Sánchez es president pel suport d’una majoria parlamentària molt heterogènia però clarament escorada a l’esquerra. Per tant, el seu programa de govern ha d’estar escorat cap a aquesta banda. Poc o molt ha de satisfer les aspiracions d’aliats com Podem, Compromís, Esquerra Republicana i el PDeCAT, que ara sembla que s’ha fet trotskista. Ho haurà de fer perquè si no ho fa no tindrà els vots necessaris per completar la legislatura satisfactòriament; però, a més, ho ha de fer perquè per guanyar les properes eleccions i continuar al poder no té més remei que seduir els votants progressistes que van abandonar el PSOE quan es va sotmetre al règim del PP.

Així doncs, si l’escull és una llei d’estabilitat pressupostària que el PP va blindar perquè el Senat hi tingui la darrera paraula, Sánchez l’haurà de canviar. Les polítiques dels governs de Rajoy, lluny de ser austeres, van ser cruelment restrictives en la despesa social de les comunitats autònomes i els ajuntaments i no tant amb els recursos de l’Administració General de l’Estat. Això Sánchez també ho haurà de revertir. Òbviament, la reacció del PP i de Ciutadans serà escandalosa, però si Sánchez s’espanta per l’espectacle mediàtic dels adversaris està perdut. Faci el que faci Sánchez, sigui molt o sigui poc, Casado y Rivera li muntaran un auto sacramental cada setmana i el president del govern haurà de tenir el coratge de no fer-ne cas i tirar endavant.

Amb tot el que ha passat, una fiscal general nomenada pel PSOE no pot avalar de cap manera les barbaritats dels seus antecessors

Això li pot costar més en el cas català, perquè, a més de la dreta política, tindrà en contra el deep state funcionarial, però té el poder per fer-ho i en cap cas suposaria trair el seu ideari. El PSOE ha evolucionat des de defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles a donar suport a la suspensió de l’autogovern català, però entre mig els socialistes acceptaven la idea d’una consulta pactada. Després de la repressió de l’1 d’octubre, van plantejar la reprovació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i van jurar i perjurar que mai donarien suport a l’aplicació del 155... Fins que el rei Felip VI els hi va obligar.

Ara tot és diferent. No només el tribunal de Schleswig-Holstein nega l’existència del delicte de rebel·lió en l’actuació dels líders independentistes. No hi ha cap jurista progressista a Espanya que s’ho empassi. Ni tan sols Diego López Garrido, redactor de l’article corresponent del Codi Penal. I cal no oblidar que els càrrecs no els va inventar el jutge Llarena, sinó un fiscal general nomenat pel PP. Amb tot el que ha passat, una fiscal general nomenada pel PSOE no pot avalar de cap manera les barbaritats dels seus antecessors i menys en nom de la independència del poder judicial. I es dona el cas que l’acusació de rebel·lió és el motiu pel qual els líders independentistes continuen en situació de presó provisional. Un canvi en les qualificacions podria facilitar una excarceració dels empresonats que canviaria l’escenari polític. Fins i tot el procés sobiranista entraria en una nova fase, menys conflictiva, a Espanya i a Catalunya, que deixaria fora de lloc la cridòria de les dretes.

Al PSOE li va sorgir un competidor per l’esquerra l’eslògan del qual era “Sí, se puede”. Era la resposta de l’esquerra rebel a l’esquerra poruga que havia interioritzat el discurs de l’adversari i no s’atrevia a contradir-lo. Ara el PSOE té una nova oportunitat de tornar a ser ell mateix, i no li sobra temps. Sánchez, com Hamlet, és davant del ser o no ser.