Quan el 20 de desembre de 2017, davant la seu del Departament d’Economia, la Guàrdia Civil va deixar un cotxe ple d’armes de foc a l’abast de la multitud que es manifestava (de forma democràtica i pacífica) era evident que buscaven que algú les agafés i les fes servir per poder justificar la conseqüent repressió. Tothom sap que un militar té absolutament prohibit abandonar l’arma. Tota l’argumentació de la Fiscalia i del jutge d’instrucció Llarena en el procés contra els líders independentistes intenta descriure fets violents que no van existir com no sigui que es consideri violència parar amb la cara els cops de porra de la policia. Des d’un bon principi, els poders de l’Estat no han tingut més imaginació que intentar combatre el moviment sobiranista català com si fos ETA, que era l'única experiència que tenien, però els fallava l’absència de violència, com va posar de manifest un tribunal imparcial com el de Schleswig-Holstein. I des de llavors no han deixat d’insistir-hi.
Tenint en compte l’actitud i les provocacions de les policies estatals, dels seus comandaments, dels fiscals incorporats al cas i de com ha anat tot, no tinc cap dubte que els poders estatals segueixen intentant identificar el sobiranisme català amb el terrorisme. I per aquesta raó estic convençut que preferirien que algun independentista els donés la raó. Si les persones que van detenir dilluns estiguessin en condicions i a punt de cometre un acte violent i els tenien tan controlats i vigilats com han dit, no tinc cap dubte que els haurien deixat fer fins com a mínim atrapar-los in fraganti. Si els han detingut amb tanta antelació ha estat perquè no tenien una manera de fer més evident la proclamació del caràcter violent de l’independentisme.
Mitjans i periodistes hooligans de la repressió posen de manifest la greu involució de la democràcia a Espanya
No en sé res dels detinguts. El que sí que sé és que fins ara no han fet res com per ser acusats de terrorisme. El que tothom sap és que l’operació policial ha tingut una evident intenció propagandística carregada de tantes irregularitats que fins i tot Jutges per la Democràcia ho ha hagut de denunciar. El comunicat de les detencions, carregat de condicionals, podria aplicar-se a qualsevol casa, perquè fins i tot un encenedor Bic es pot considerar precursor d’un explosiu. Estic convençut que la premsa col·laboracionista publicarà aviat converses telefòniques dels detinguts que podrien justificar la incriminació. Qui no ha dit què per telèfon en els darrers dos anys? Som davant d’una operació d’estat que pretén al mateix temps intimidar i provocar i tots som sospitosos. I el més greu no és que l’Estat abusi del seu poder, sinó la complaença dels qui s’arroguen la defensa dels drets democràtics a base de col·laborar amb la repressió. I els còmplices necessaris, i fins i tot jo diria que cruels, han estat mitjans i periodistes amb titulats que ja han dictat sentència. Fins i tot han competit en la criminalització dels detinguts, barallant-se per oferir els primers les imatges de la policia amb els comentaris suggerits. Cada vegada em fa més vergonya pertànyer a aquest gremi. Els mateixos que em van instruir en l’ètic del periodisme, ara practiquen un oficialisme que provoca vergonya aliena. Els anys 70 cridaven “som periodistes, no som confidents” i ara fan de hooligans de la repressió o callen i atorguen. No sé què diria si aixequés el cap el seu líder, Huertas Clavería.
Quan vaig iniciar-me com a periodista hi havia a la professió periodística un ampli consens antifranquista. Ara observo que la correlació és la contrària i no hi ha cap dictador octogenari a punt de morir que ens doni esperances de canvi. Sí, ho reconec, estic fotut perquè el que passa és inadmissible, perquè aconsegueixen treure el pitjor de mi mateix i perquè tampoc no conec la fórmula guanyadora per redreçar la situació. El que sí que sé és que més que mai els demòcrates, insisteixo, els demòcrates, amb determinació, estan obligats a fer pinya i sortir junts en defensa dels drets fonamentals. Quan està en joc allò principal, allò secundàries són excuses.