Sempre he destacat una diferència substancial entre el valent “Ho tornarem a fer” proclamat per Jordi Cuixart davant del Tribunal Suprem que el jutjava i el “ho tornarem a fer” posterior de polítics en actiu. Bàsicament perquè entenc el que diu Cuixart i no tant el que diuen alguns responsables institucionals.

Cuixart diu que ho tornarem a fer perquè no ha fet res que mereixi condemna de cap mena i no pensa renunciar malgrat una sentència injusta com les que van empresonar tants i tants lluitadors per causes nobles: Mandela, Ghandi, etc. La lluita per les llibertats no s’acaba mai, ni aquí ni a la Xina Popular. Mobilitzar-se contra la injustícia, contra l’atropellament de drets fonamentals, contra la discriminació, contra l’explotació és un dret que algunes persones heroicament compromeses s’ho prenen com una obligació.

En canvi, quan dirigents polítics i institucionals, és a dir no activistes sinó els encarregats de dirigir el país, proclamen que ho tornaran a fer, atès els precedents que tenim, haurien de concretar exactament a què es refereixen perquè és de suposar que no voldran fer el mateix que va donar com a resultat exili, presó i pèrdua d’autogovern.

En tot cas, constatant que amb el pretext de la crisi les institucions espanyoles han accentuat la repressió i la recentralització, activistes per una banda i responsables polítics per una altra hauran de reflexionar com gestionar el conflicte en la nova situació, perquè segur que caldrà tornar a lluitar —i a sofrir. Tothom n’és conscient que la crisi sanitària, política i econòmica que estem patint tindrà seqüeles que a molts sectors de la societat els situarà novament en l’obligació per interès propi i per solidaritat de protestar contra els poders i els poderosos, perquè com sempre ha passat, les elits privilegiades intentaran per tots els mitjans defensar la seva hegemonia. La recentralització que ha comportat l’estat d’alarma és una primera demostració de qui pensa per damunt de tot a defensar el seu poder. Pedro Sánchez presideix el govern de composició teòricament més progressista imaginable a l’Espanya d’avui. Tanmateix les seves decisions (i també les indecisions) tenen més a veure amb les imposicions dels poders fàctics de l’Estat, que tenen raons per sentir-se més amenaçats que mai. Fa temps vaig trobar un text de Karl Marx i el vaig arxivar perquè em va fer pensar. Entre altres coses deia: “Si bé Anglaterra és el baluard dels grans propietaris de terra i del capitalisme europeu, l'únic punt en el qual se li pot clavar un fort cop a l’Anglaterra oficial és Irlanda... Si cau Irlanda caurà també Anglaterra... El sistema anglès, a més de perdre una font important de les seves riqueses, es veurà privat també de la font més important de la seva força moral com a representant de la dominació d'Anglaterra sobre Irlanda”.

El camp de batalla és el ciberespai, així que caldrà aprofitar les noves circumstàncies i el canvi de terreny de joc. Després de reclutar epidemiòlegs i investigadors, caldran especialistes en ciberactivisme i cibersubversió per fer la revolució dels cibersomriures

Fins ara, la causa sobiranista catalana s’havia especialitzat en manifestacions i protestes multitudinàries. Tanmateix, la “nova normalitat” que ens trobarem quan la pandèmia s’apaivagui ens obligarà a mantenir el distanciament social, així que l’exercici dels drets de reunió i manifestació es veuran, de fet ja es veuen, alterats. I amb una taxa d’atur superior al 20% i la desaparició de milers de petites i mitjanes empreses, les desigualtats portaran inexorablement a un esclat social.

Això vol dir que es multiplicaran les causes nobles a defensar, que no serà possible defensar-ne una i oblidar l’altra i que els carrers ja no seran nostres. Ni nostres, ni de la policia, ni de l’exèrcit. El camp de batalla és el ciberespai.

Tornem a situar-nos, doncs, davant el mite de la caverna. Encadenats sense poder mouren’s de lloc, observarem unes figures projectades que confondrem amb la nostra realitat, si no hi ha ningú que sàpiga aprofitar les noves circumstàncies i el canvi de terreny de joc. Després de reclutar epidemiòlegs i investigadors, caldrà especialistes en ciberactivisme i cibersubversió per fer la revolució dels cibersomriures.