Va resultar bastant ridícul el torneig que es va organitzar per veure qui té la culpa de la irrupció de Vox al Parlament andalús. Catalunya continua sent el comodí perquè tothom es tregui les puces de sobre, però la realitat és que el que ha passat a Andalusia és, sense anar més lluny, el mateix que es va viure fa unes setmanes al land alemany de Hesse i abans en altres indrets d’Alemanya i d’Europa. Als partits convencionals, conservadors i socialdemòcrates, els surten nous competidors i l’extrema dreta irromp per tot arreu amb el mateix missatge principal: el rebuig a la immigració. Vox i Ciutadans han capitalitzat el desgast del PP, especialment als municipis amb major proporció d’immigrants, mentre que una part de l’electorat socialista ha caigut en la trampa populista i un altre s’ha quedat a casa fart de la corrupció i els pactes del PSOE amb la dreta. No es tracta, però, d’un fenomen local, sinó global. Hi ha un fantasma que recorre Europa ―i els Estats Units― que és el malestar de les classes mitjanes, que s’arrossega des de fa gairebé una dècada i que ha començat a esclatar, com estem veient a França amb les virulentes protestes del moviment dels 'armilles grogues' i a Catalunya amb les vagues i protestes de metges, docents, bombers i funcionaris públics en general.

El filòsof Edgar Morin ha posat el dit a la llaga, referint-se al cas francès, sostenint que “els 'armilles grogues' ens obliguen a reflexionar sobre la nostra societat, sobre les seves misèries físiques i morals, sobre la nostra República, sobre el nostre present, sobre el nostre futur i sobre el replantejament de la nostra política”. Certament tots els factors, locals i globals estan interrelacionats, però l’origen de tot plegat és la crisi, que, no ho oblidem, va començar amb la fallida de Lehman Brothers, i a Europa la va gestionar l’alt comandament alemany imposant polítiques d’austeritat que han disparat les desigualtats.

Tot té la seva explicació en clau d’involució democràtica. Un exemple paradigmàtic va ser l’elecció d’un home com Jean-Claude Juncker com a president de la Unió Europea després de prestar els seus serveis com a primer ministre de Luxemburg a les grans multinacionals dels Estats Units ―Google, Apple, Facebook, Amazon― perquè instal·lessin al Gran Ducat les seves sucursals europees, on rebrien un tracte fiscal favorable per estalviar-se milers de milions d’euros en impostos fent competència deslleial a la resta de països membres de la Unió. Amb atencions d’aquesta mena, les grans corporacions globals ha vist créixer els seus beneficis, mentre, paradoxalment, els salaris dels seus empleats han baixat amb l’argument que cal ser competitius... amb els xinesos.

“És un error creure que l’apatia és eterna”, diu Edgar Morin

Així que, no fa gaire, dos hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona han ofert places de metge especialista a raó de 1.200 euros de salari mensual. Per ser metge especialista cal fer sis anys de carrera, quatre d’especialitat i per treballar al sector públic ha de passar unes oposicions. Fa no tants anys, entrar a treballar en un banc era com tenir la vida assegurada, però un empleat bancari amb prou feines arriba als mil euros mensuals en el seu primer any de contracte i una institució tan sòlida com La Caixa acaba d’anunciar el tancament de 821 oficines. Els millennials tenen la vida molt difícil, siguin caixers del Mercadona ―1.142 euros al mes―, periodistes digitals, professors de Sociologia o doctors en Ciències Ambientals. Un investigador amb carrera acadèmica fa circular per Twitter una estadística segons la qual els salaris del personal de Mercadona augmenten més ràpidament que els dels científics espanyols, una dada que revela l’aposta de futur espanyola. L’acarnissament dels governs espanyols sobre la classe mitjana ha batut rècords europeus: el 20% més ric cobra set vegades més que el 20% més pobre.

Els efectes perniciosos d’aquesta tendència els ha assenyalat un estudi del Centro Reina Sofía, segons el qual l’edat mitjana d’emancipació s’apropa als 31 anys. El 63% dels joves fins als 29 anys viuen amb els pares i tothom sap que bona part de la resta es veuen obligats a compartir pis. Quin futur ofereix un país en el qual ni una parella d’universitaris es pot comprar un habitatge quan el preu de les hipoteques és el més baix de la història? El fenomen històric que resulta estremidor és que els joves d’avui, amb més formació, seran inexorablement més pobres que els seus pares. Això és tant com dir que s'ha aturat al progrés.

Parlar de classe obrera o de lluita de classes sona molt antic, però la proletarització de la classe mitjana, fruit de la desigualtat, és una evidència i ja va advertir fa més de 2.000 anys un tal Aristòtil que la desigualtat és la causa de la inestabilitat. No cal ser gaire pessimista per preveure que l’ascens de l’extrema dreta tindrà la corresponent resposta dels moviments progressistes, republicans, d’esquerra o d’extrema esquerra. L’endemà de les eleccions andaluses ja hi va haver aldarulls a Cadis i Granada i les accions dels CDR van en la mateixa línia. Ara fins i tot Edgar Morin sembla cridar a les barricades. “Potser els 'armilles grogues' prendran consciència que el poder polifacètic del diner és darrere el poder polític (...). L’ensopiment de l’opinió va fer creure il·lusòriament en la resignació, però és un error creure que l’apatia és eterna”.