Es pot entendre que una gran capital com Londres, París o Nova York, amb l’afluència assegurada de viatgers de tota mena, procurin redistribuir els visitants cap a segons aeroports, però no es pot entendre que una ciutat/regió metropolitana amb ambició de competir en el món global prefereixi un aeroport petit a un de gran, un de mal connectat a un de connectat als cinc continent; i que prioritzi la comoditat conjuntural d’uns quants ànecs a la creació d’ocupació que generi benestar a persones i famílies. Però el més sorprenent és que siguin partits i governs que es defineixen ideològicament d’esquerres els que facin aquesta aposta empobridora, rebutjant l’ampliació de l’aeroport del Prat. El tancament, la filosofia autàrquica, ha estat històricament imposada pels sectors més reaccionaris i recalcitrants, temorosos que l’obertura a l’exterior posés en perill la posició dominant i els seus.

És massa evident que les ciutats importants del món, on passen coses que afecten més enllà del seus habitants, són les que estan ben connectades, és a dir més ràpidament connectades amb la resta del planeta. Un exemple paradigmàtic és la ciutat alemanya de Frankfurt, que amb menys de 800.000 habitants al municipi i a penes 2.5 milions a la seva àrea metropolitana, alberga el Banc Central Europeu, el Banc Central alemany, el principal mercat financer i la principal fira europea, amb certàmens de referència com el principal Saló de l’Automòbil o la Fira del Llibre. El seu aeroport és el primer d’Europa pel que fa a transport de mercaderies, i el tercer més transitat d’Europa, després de Heathrow i Charles de Gaulle. No es pot entendre la capitalitat financera, industrial o cultural, sense la magnitud del seu aeroport. Un altre exemple és l’aeroport de Milà, que malgrat el pes de Roma i el Vaticà, és el principal d’Itàlia en termes de tràfic internacional.

Quan es va debatre el desgraciat Estatut de 2006, la proposta del Parlament plantejava el traspàs de la gestió de l’aeroport a institucions catalanes. Pasqual Maragall ho va tenir clar des de sempre i va insistir fins al final. Tanmateix un principi d’acord va provocar la rebel·lió del ministeri que dirigia Magdalena Álvarez, i de la Comunitat de Madrid. La gestió centralitzada impedia al Prat fer la competència a Barajas. Esperanza Aguirre ho va deixar clar. “L’aeroport és la primera empresa de Madrid, ja que genera 200.000 llocs de treball —45.000 directes— i 12.300 milions de producte interior brut, un 12% de l'PIB madrileny". Ara AENA ha estat semiprivatitzada i ha de respondre als accionistes, per tant ha de prendre decisions d’acord amb les demandes del mercat. Per això es mostra disposada a invertir 1.700 milions d’euros per la tercera pista.

El debat suscitat té molt a veure amb una certa metamorfosi ideològica de les esquerres als països occidentals que cal aprofundir. A la segona meitat del segle XX, les polítiques d’esquerres, de la socialdemocràcia i fins i tot d’alguns democratacristians centraven la seva estratègia en formular polítiques públiques de creació de llocs de treball, redistribució de la riquesa per superar desigualtats. Els salaris van créixer progressivament, els drets laborals es van anar consolidant, la salut i l’educació es van assumir com a drets universals... Va consolidar-se una classe mitjana...

Si la prioritat de les esquerres que governen a l’Ajuntament i a la Generalitat ja no és crear ocupació, llavors que no ho amaguin. Que diguin clarament que no volen més creixement, que no cal crear més riquesa, que estarem més bé i serem més feliços sent més pobres i més insignificants i no molestant els ànecs de la Ricarda

D’un temps ençà, el discurs de les esquerres ja no fa referència als interessos de la classe obrera, com si ja no n’hi hagués. Ara les esquerres reivindiquen drets: els drets de les dones, dels col·lectius LGTBI, de les minories racials, la lluita contra el canvi climàtic... Tot és molt necessari però dels drets laborals se’n parla poc quan les desigualtats s’han disparat, la precarietat laboral ha esdevingut la norma i un directiu de l’IBEX guanya entre 23 i 118 vegades més que un empleat. Sense anar més lluny, el govern més progressista de la història congela enguany el salari mínim perquè sembla que apujar-lo provocaria una catàstrofe...

Així doncs, com les esquerres més compromeses amb l’establishment no són capaces de generar esperances als més pobres, ni tampoc a les classes mitjanes, necessiten construir-se una identitat política referida a altres qüestions. I de la mateixa manera que hi ha qui abandera —posem per cas— la independència de Catalunya sense creure-s’ho gaire, també hi ha qui pretén liderar polítiques ecologistes sense gaire fe, només per apropiar-se del nínxol electoral. I és llavors quan sorgeixen les contradiccions. Els mateixos que denigren el boom turístic de Barcelona, són els que es conformen amb un aeròdrom per companyies low-cost que carreguin i descarreguin turistes com a bens.

La capacitat de Barcelona i de Catalunya d’atraure inversions i talent, i de projectar-se al món, estarà molt determinada per la seva connexió internacional. Especialment, el sector de les noves tecnologies, que és on Catalunya està demostrant la seva competitivitat i s’hi juga el seu futur, per no dependre del turisme de borratxera. No es pot ser una smart city de referència sense projecció global. I si Barcelona no aprofita l’oportunitat no cal dir que ja ho farà un altra.

Hi ha un estudi de la Universitat de Barcelona que preveu que la inversió de 1.700 milions d'euros a l’aeroport, comportaria la creació de 83.000 nous llocs de treball directes i 364.000 indirectes. Com es tracta d’un treball encarregat per AENA, podem desconfiar. No de la inversió, que està pressupostada. Posem que els efectes són la meitat. O la tercera part. Tampoc val la pena? Si tampoc val la pena, si la prioritat de les esquerres que governen a l’Ajuntament i a la Generalitat ja no és crear ocupació, llavors que no ho amaguin. Que diguin clarament que no volen més creixement, que no cal crear més riquesa, que estarem més bé i serem més feliços sent més pobres i més insignificants i no molestant els ànecs de la Ricarda. Hauran de vigilar, però. Hi havia una vegada un municipi de l’àrea metropolitana que va estrenar un magnífic parc amb un preciós estany i amb uns ànecs molt simpàtics que van durar poc perquè uns veïns afamats se’ls van menjar a l’endemà de la inauguració.