El president Puigdemont escriu al seu darrer llibre Re-unim-nos que l’Estat no acceptarà mai a les bones un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. És ben cert. Ni un referèndum i menys encara una república independent, podria afegir. Com va dir l’exministre García-Margallo, “Espanya no marxarà mai pacíficament de Catalunya”. És per aquesta raó que la Constitució encarrega a les Forces Armades garantir la integritat territorial de l’Estat. Aquesta realitat ha portat al president Puigdemont a dues conclusions: "L'únic camí que ens pot garantir l'objectiu passa, lamentablement, per una inevitable confrontació pacífica amb l'Estat" i "la república independent només la podrem assolir des de la unitat política”. Des d’un punt de vista teòric, a Puigdemont no li falta raó. El problema és que les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Cal tenir molt en compte la realitat en la qual ens movem, sobretot per formular una resposta clara a la sentència del Suprem, el fet que marcarà una inflexió molt determinant en el procés, en la política catalana i fins i tot en el sistema polític espanyol.

De fet, la confrontació amb l’Estat només es va produir de veres l’1 d’octubre i quan el president Puigdemont va convèncer el tribunal de Schleswig-Holstein que a Catalunya hi havia un conflicte polític artificialment judicialitzat. Amb l’excepció de Puigdemont, que ha sabut exercir amb dignitat com a enemic públic número 1 de l’estat espanyol, tot el que ha passat després han estat esforços descoordinats per mirar de trobar una mena d’armistici amb l’Estat.

La “confrontació amb l’Estat” hauria requerit, per exemple, no reconèixer el Suprem com un tribunal de part. I que quan el magistrat Marchena impedís comparar les imatges de la violència policial de l’1-O amb els inversemblants testimonis dels comandaments policials espanyols, els advocats defensors s’haguessin aixecat i marxat amb el públic sobiranista assistent cridant llibertat i cantant Els segadors. O que, abans, els mateixos advocats haguessin acusat de perjuri Rajoy, Sáenz de Santamaría i el ministre Zoido. I que, en paral·lel el Govern sobiranista de la Generalitat hagués decretat el tancament de caixes i que els dos milions d’independentistes s’haguessin declarat en vaga fiscal assumint totes les conseqüències. Tot això, òbviament, amb milers de persones al carrer donant suport i paralitzant el país durant un temps indefinit amb aldarulls a cada cantonada. I això no ha passat. I no ha passat perquè una majoria dels implicats, tan polítics com ciutadans, van fer un càlcul de riscos i van arribar a la conclusió que ni ells ni el país estaven en condicions de presentar una batalla tan aferrissada. També tenien la seva raó. Una de les primeres lliçons de l’art de la guerra, segons Sun Tzu, és que no has d’iniciar batalles que no estiguis convençut que guanyaràs.

Amb tant desacord i tants enfrontaments dins el moviment sobiranista, el més lògic seria resoldre totes les baralles abans i no després de la sentència, és a dir, convocar eleccions i que un Parlament i un Govern nous formulin la resposta al veredicte que determinarà el futur de Catalunya i del sistema polític espanyol

Després, el moviment independentista s’ha caracteritzat pels desacords interns. Certament, com sosté Puigdemont, la divisió el fa més feble i incapaç, però els problemes només es poden resoldre amb les dades objectives de què es disposa. La divisió del sobiranisme és una constant que cal reconèixer i no queda més remei que treballar assumint aquesta realitat.

La veritat és que la batalla entre Puigdemont i Junqueras s’arrossega des d’abans de l’1 d’octubre, que la declaració del 27 d’octubre va ser fruit de diverses traïcions i que des de llavors les baralles internes del sobiranisme català no han fet més que acarnissar-se. No oblidem la CUP, que si repassem les seves votacions al Parlament en els moments clau, ha contribuït més que l’unionisme a la inestabilitat del sobiranisme i a la pèrdua de prestigi de les institucions que ens autogovernen. Que ho preguntin, si no, a Jordi Turull. Però és que la divisió del sobiranisme no es limita als partits. També hi és dins dels partits i de les entitats com l’ANC i Òmnium, i d’aquestes amb els partits. Cada dia sorgeixen militants d’ERC que estripen el carnet per discrepàncies amb la direcció. Junqueras va decidir renunciar a la unilateralitat però les bases li van imposar el contrari en la ponència estratègica de l’any passat. Junts per Catalunya no té una posició oficial perquè està esquarterada en mil i una faccions, cadascuna amb una opció diferent oposada a les altres, sigui pactar i negociar indults, sigui rebentar-ho tot. Això sí, fins i tot els que pensen igual estan a matar entre ells perquè es consideren rivals competidors de no se sap quin campionat. En resum, els sobiranistes estant dividits perquè no volen estar units, de fet, més que dividits estan enfrontats disputant-se el que en veu alta consideren misèries autonòmiques.

Així que si és en aquestes condicions indefugibles i tan deplorables que el sobiranisme haurà d’afrontar la resposta a la sentència del Suprem, el desastre està assegurat. Tot apunta que ja tindrem una demostració del desgavell per la Diada. Alguns sectors del sobiranisme són partidaris de respondre la sentència amb eleccions al Parlament, però tot apunta que aquesta seria la manera de dissoldre la manifestació i atiar totes les baralles internes del moviment. Potser si hi ha tant desacord, més lògic seria resoldre democràticament ara i no després de la sentència totes aquestes baralles i això es fa tornant a comptar els vots per conèixer la correlació de forces real, és a dir, convocar eleccions abans i no després de la sentència. I que un Parlament i un Govern acabats de ser legitimats, formulin la resposta d’acord amb la voluntat democràticament expressada. I que la vida no s’aturi i la història continuï.