Les 370 iniciatives presumptament progressistes que ha presentat Pedro Sánchez a Unidas Podem no passa de ser un plat de llenties ofert segons la filosofia del proverbi castellà que diu son lentejas, si quieres las comes y si no las dejas. D’entrada, Sánchez ha descartat per enèsima vegada que representants d’Unidas Podemos entrin a formar part del Consell de Ministres. I no ho ha descartat per ara mateix. Ho ha descartat per sempre. Com si Unidas Podemos tingués una malformació congènita que l’incapacita per governar l’Estat o que la gent que els vota no siguin prou espanyols. A més, segons Sánchez, no pot haver-hi dos governs en un, en el sentit que no poden haver-hi uns ministres sota la seva disciplina i uns altres que segueixin la disciplina del seu partit. Això és tant com dir que a Espanya els governs de coalició són inviables, quan Europa ha estat una pràctica recurrent que ha donat estabilitat al continent. Amb aquests plantejaments Joschka Fischer no hauria arribat mai a ministre ni a vicecanceller i segurament el Govern Federal d’Alemanya no hauria estat tan pioner com ha estat en l’aplicació de polítiques favorables a la qualitat del medi ambient i la conservació del planeta que han acabat irradiant a la resta de governs del món.

Les coalicions no són bones ni dolentes. Poden funcionar bé com a Alemanya o poden funcionar fatal com a Catalunya, però això depèn de les persones, no de la ideologia. De fet, Sánchez descarta un govern de coalició amb Unidas Podemos però abans ho va intentar amb Ciutadans i ara només ho ha impedit el fet que a Albert Rivera li han pujat els fums al cap i ho veu tot al revés.

El plat de llenties de Sánchez consisteix, segons ha dit, en col·locar gent de Podemos en institucions no governamentals, la qual cosa encara fa més humiliant l’oferta, com pensant que els militants de Podemos pressionaran Pablo Iglesias per aconseguir canongies i prebendes. Sembla com si Sánchez vulgués organitzar una quinta columna d’estómacs agraïts dins Podemos que frenin els ímpetus transformadors que pugui tenir el seu líder.

La qüestió dels càrrecs i els ministeris ha esdevingut principal perquè les 370 propostes de l’anomenat "Programa común progresista" no direm que el podria signar el PP, però no és una opció de canvi profund en les estructures d’un Estat en crisi profunda. He observat moltes propostes ambigües i genèriques en forma de declaració d’intencions que, ben llegides, no comprometen a res. Significativament, en l’àmbit laboral i d’ocupació el PSOE fa veure que vol derogar la reforma laboral, però no ho diu clarament ni es compromet.

Si Unidas Podemos cedeix, Sánchez necessitarà que els independentistes, tots els independentistes, votin en contra per poder justificar-ho tot un altre cop com l’altra vegada, quan va fer veure que volia aprovar els pressupostos i pretenia tot el contrari. Potser torna a demanar-los el favor

En tot cas són reformetes que, en molts casos, no depenen del Govern central. Les escoles bressols les gestionen ajuntaments i comunitats autònomes i algunes d’aquestes administracions ja han fet l’esforç de la gratuïtat que ara promet Sánchez a la seva manera. De moment, la proposta del PSOE vol començar donant permís als municipis que tinguin superàvit a pagar les guarderies: “Con el objetivo de avanzar decididamente en la universalización y gratuidad de esta etapa educativa en el conjunto del país en un sistema público, se facilitará que las corporaciones locales puedan destinar parte de su superávit a realizar Inversiones Financieramente Sostenibles (IFS) financiando y mejorando las escuelas infantiles actualmente gestionadas por estas administraciones”.

Prescindir dels combustibles fòssils és un compromís global que partits conservadors com la CDU alemanya ja han assumit amb tanta o més valentia que el document del PSOE. El programa de Pedro Sánchez preveu d’ara i fins al 2040 reduir a entre el 15% i el 5% l’energia que genera gasos amb efecte hivernacle. La revista Science va publicar un estudi segons el qual per limitar a 2º C l’augment de la temperatura mitjana del planeta tal com preveu l’Acord del Clima de París caldria que tots els països del món renunciessin als combustibles fòssils el 2030.

La crisi més important de l’Estat és el conflicte amb Catalunya, però la qüestió territorial és la penúltima preocupació del PSOE just abans que l’Espanya buida. Respecte de Catalunya, Sánchez provoca els independentistes amb un discurs que fins i tot Duran i Lleida tindria dificultats per justificar-ne el suport. El to del rebuig al dret a l’autodeterminació de Catalunya és provocador però a més pretén “clarificar el reparto competencial”, que vol dir recentralitzar tot el que es pugui i a més que “el Estado participe en las actuaciones autonómicas, cuando afecte al interés general”, que és una manera de dir que el 155 s’aplicarà quan convingui.

Interpretant estratègicament el document del PSOE i l’actitud de Pedro Sánchez costa de creure que el líder del PSOE vulgui ser investit. Sap que un Govern en minoria serà un calvari. No està clara, però, la capacitat d’aguantar de Pablo Iglesias, quan molts dels seu partit la repetició d’eleccions els provoca pànic escènic. Si Unidas Podemos cedeix, Sánchez necessitarà que els independentistes, tots els independentistes, votin en contra per poder justificar-ho tot un altre cop com l’altra vegada, quan va fer veure que volia aprovar els pressupostos i pretenia tot el contrari. Potser torna a demanar-los el favor.