Si com diuen les enquestes, fins i tot les publicades per la premsa més decantada contra l’independentisme, la immensa majoria dels catalans, –8 de cada 10, segons La Vanguardia–, considera injust l’empresonament  dels líders del procés, haurem de convenir que les protestes contra una eventual sentència condemnatòria estaran plenament justificades. Encara més. Qui es consideri demòcrata i cregui que s’ha comés una injustícia té l’obligació moral de mobilitzar-se, de protestar i de fer el que calgui, democràticament i pacífica, per descomptat, perquè la injustícia no s’acabi imposant. No lluitar contra el que es considera injust és aplanar el camí a la tirania.

Cal recordar que la sentència del Tribunal Suprem només és una episodi del conflicte. Hi ha al voltant d’un miler de represaliats i encausats la sort dels quals depèn en bona part de la sentència del Suprem. I després vindrà la jurisprudència, perquè si Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són condemnats per haver convocat primer i desconvocar després una manifestació, qualsevol líder veïnal, sindical o polític podrà ser empresonat d’acord amb els criteris imposats pel Suprem. És el sistema democràtic que està en joc. Ho advertia un polític socialdemòcrata gens radical com Willy Brandt: “Permetre una injustícia és obrir el camí a totes les que segueixen”.

Precisament per això el búnquer judicial s’ha mobilitzat ara contra el magistrat Cándido Conde-Pumpido, perquè en un esborrany de sentència sobre el setge dels indignats al Parlament afirma que els criteris del magistrat Manuel Marchena suposen una restricció inconstitucional del dret de protesta i de manifestació. La caverna no pararà fins a neutralitzar-lo com va fer a l'època de l’Estatut amb el magistrat Pérez Tremps.

Les situacions d’injustícia ens interpel·len a tots i més en una situació com aquesta de conflicte tan desigual. Els poders de l’Estat, els partits polítics espanyols, els poders financers i els mitjans de comunicació s’han entregat en cos i ànima a la consigna de l'“a por ellos!”. La qüestió és com des de posicions democràtiques i pacífiques i amb una inferioritat de condicions tan òbvia es pot plantejar un desafiament a l’Estat que tingui més efectes que l’enèsima manifestació multitudinària.

Una batalla tan desigual requereix ser plantejada des de la part més feble amb la intel·ligència que David va fer servir per tombar Goliat o amb la perspicàcia dels judokes que saben esquivar l’embranzida de l'adversari perquè s’estavelli tot sol

A les xarxes socials i a les tertúlies de bar o d’emissora ja han començat a aparèixer propostes per “aturar el país”, “ensorrar l’economia d’Espanya fins que l’Estat s’assegui a negociar”, “bloquejar totes les comunicacions, estacions, ports i aeroports”, “declarar un vaga general indefinida”, “buidar el bancs” i “deixar de pagar impostos. No cal dir que si tinguessin èxit qualsevol d’aquestes iniciatives posaria de manifest davant el món la ferma voluntat política dels catalans al mateix temps que provocaria una escalada en el conflicte de conseqüències imprevisibles. Si per votar en una urna, l’Estat no es va aturar davant de iaies i dones embarassades i va fer el que va fer, què no faria en aquestes circumstàncies. També podria passar que les convocatòries més agosarades no tinguessin el seguiment multitudinari necessari per tenir èxit, la qual cosa propiciaria una repressió més brutal contra la minoria exaltada –els estats s’atreveixen més quan els que protesten són pocs– i la proclamació del fracàs.

Així que una batalla tan desigual requereix ser plantejada des de la part més feble amb la intel·ligència que David va fer servir per tombar Goliat o amb la perspicàcia dels judokes que saben esquivar l’embranzida de l'adversari perquè s'estavelli tot sol. Això només pot aconseguir-se sent plenament conscients de les forces pròpies i de les forces de l’adversari, no fos cas que un error de càlcul provoqui un desastre. Per exemple, convocar una vaga general indefinida és una idea recurrent però quan el sindicat majoritari i la patronal de les petites i mitjanes empreses ja han dit que no la poden secundar ni tan sols 24 hores no sembla que la iniciativa pugui resultar gaire reeixida. Així que també en un combat democràtic convé tenir en compte el manual de L’art de la guerra que va deixar escrit Sunzi i que és molt adequat per a aquest moment:

 

El suprem art de la guerra és sotmetre l'enemic sense combatre.

Aparenta inferioritat i estimula la seva arrogància

Cansa els enemics mantenint-los ocupats i no deixant-los respirar

Coneix el teu enemic i coneix-te tu mateix i podràs lluitar en cent batalles sense un desastre.

El que sap quan pot volar i quan no serà victoriós.

 

Que 8 de cada 10 catalans considera injusta una sentència de presó vol dir que ara a Catalunya no hi ha un sentiment més transversal així que la protesta guanyadora serà la que sigui capaç d’engrescar-los a tots amb la reivindicació estricte de la llibertat i no desanimar-los amb altres assumptes. L’èxit del 3 d’octubre fou en aquest sentit la millor de les lliçons.

Agustí Colomines
Opinió Donar per acabat el dol Agustí Colomines
Joan J. Queralt
Opinió Caça major Joan J. Queralt