Una infecció acaba provocant la mort quan l’organisme és incapaç de generar anticossos. Aquest article no va del coronavirus, sinó de la immunodepressió que afecta el sistema polític espanyol, que s’ha posat novament de manifest no pas amb l’escàndol de corrupció que afecta el rei emèrit i la seva família, sinó amb l’absència d’anticossos i de contrapoders perquè facin possible la recuperació de l’organisme.

Les notícies sobre els presumptes cobraments de comissions i els conseqüents fraus a la Hisenda espanyola de l’anterior cap d’Estat eren un secret conegut per tothom des de fa temps. El que ha sortit ara ho va esbombar per interès propi el comissari Villarejo, va forçar una intervenció judicial que va ser arxivada en temps rècord. Pocs dies després de transcendir que el príncep hereu saudita havia ordenat l’esquarterament d’un periodista crític, Jamal Khashoggi, Joan Carles va assistir a Abu Dhabi al gran premi de Fórmula 1 i es va retratar amb el príncep esquarterador quan tothom l’evitava. Qui té el cul llogat no seu quan vol. La ministra de Defensa, Margarita Robles, va intentar aturar una comanda del règim saudita de 400 bombes, però no va tenir més remei que empassar-se les seves manies pacifistes després de la intervenció del cap del CNI, Félix Sanz, el mateix que ara denuncia l'examant de Joan Carles d'amenaçar-la.

El problema no és si la monarquia és corrupta, la magnitud de la tragèdia és el silenci imposat per les institucions i els mitjans per impedir esbrinar-ho

L’escàndol que afecta la família reial és greu sobretot des del punt de vista del prestigi democràtic d’Espanya, però ho fa encara més greu el tancament de files de les institucions de l’Estat i dels principals mitjans de comunicació, a qui en una “democràcia consolidada” correspondria prendre les mesures pertinents perquè la infecció no s’estengui.

Des de fa ja força temps, sembla com si polítics, jutges, fiscals, periodistes i fins i tot escriptors d’èxit com per exemple Javier Cercas ―“Sin el Rey no habría democracia” (El País 2/6/14)― s’haguessin conjurat per salvar la Monarquia a qualsevol preu democràtic, però sobretot a impedir cap iniciativa que regeneri el cos malalt.

Que la immensa majoria del Congrés dels Diputats, del Senat i del Tribunal Constitucional prohibeixin cap mena d’investigació sobre presumptes actes delictius del monarca tan proclamats per la premsa internacional posa en evidència ara sense embuts que som davant un règim que només és capaç d’actuar a la defensiva. Quan els mitjans de comunicació de referència ho accepten, ho amaguen o ho tergiversen, anem a parar a la cita de Pulitzer: “Una premsa cínica, mercenària i demagògica produirà un poble cínic, mercenari i demagògic".

Quan els mitjans de referència amaguen o tergiversen els escàndols de la monarquia anem a parar a la cita de Pulitzer: “Una premsa cínica, mercenària i demagògica produirà un poble cínic, mercenari i demagògic"

Quan un partit que s’autodefineix com a republicà com el PSOE tanca files amb el deep state en la defensa incondicional de la Monarquia, ho fa, de fet, en defensa pròpia, perquè forma part interessada d’aquest règim. La portaveu socialista Adriana Lastra s’ha jugat el càrrec per l’escàs entusiasme amb què ha proclamat la impunitat del monarca. S’ha de ser escriptor llorejat per fer-ho millor. Tanmateix, que no hi hagi juristes capaços d’argumentar que el Rei no és inviolable en tot el que faci posa en evidència l’absència del dret.

No cal ser jurista per entendre que la inviolabilitat del cap de l’Estat es refereix a les seves funcions com a tal. No existeix cap manual de dret que avali autoritzar una persona en concret a robar o a matar o fer qualsevol barbaritat amb la garantia de quedar impune.

Com s’ha documentat a bastament, l’acceptació de la Monarquia va ser la condició dels militars per acceptar la Transició després de la mort del dictador Franco. Potser era això al que es referia Cercas, i hauria estat un preu fins i tot assequible si a canvi recuperàvem definitivament la llibertat i l’estat de dret. El problema no és la monarquia, el problema és l’absència del dret, i amb tot el que està passant són els enfervorits defensors dels monarques els que estan acabant de donar la raó a tants com comencen a pensar el contrari que Cercas, que amb el Rei no hi ha democràcia. O el que és el mateix, que no hi ha dret. Ni periodisme. Del de paper. Sort dels digitals!!!