Com als westerns de judicis, quan s’està jutjant el reu i els fusters impertèrrits van muntant el cadafal per a la inexorable execució, dimarts el Tribunal Suprem va celebrar la vista per decidir si era o no competent per jutjar els líders independentistes, però ja s’han fet les reformes per condicionar la sala i, segons explicava l’advocat Cuevillas, es començaven a citar els testimonis per al febrer. No es guarden les formes, perquè no cal. Es dona per fet que tot està decidit. I que no s’hi pot fer res!!!

Apareixen informacions sobre la implicació del ministre de l’Interior malversant diners dels fons reservats per organitzar una policia política que fabriqués dossiers contra els adversaris polítics i el llavors ministre, Jorge Fernández Díaz, continua exercint de diputat al Congrés amb absoluta impunitat. Forma part del grup parlamentari que lidera Pablo Casado, l’home que va dir ahir que el president de la Generalitat vol “una guerra civil amb vessament de sang a Catalunya”. I està clar que ho va dir no perquè ho cregui sinó perquè està convençut que alarmant la societat guanyarà vots i això sí que és veritablement alarmant, perquè tenim els pitjors precedents històrics.

“Els representants polítics tenen l’obligació de desenvolupar una pedagogia social que contribueixi a elevar els valors de la col·lectivitat”, sostenia Rafael Campalans

El deteriorament que ha sofert el sistema democràtic té dos factors principals. Un és la desaparició de contrapoders que impedeixin que el poder esdevingui una tirania i l’altre, la perversió del llenguatge al servei de l’agitació i la propaganda.  

Rafael Campalans va escriure als anys trenta del segle passat, és a dir, en ple ascens dels feixismes, que “política significa pedagogia” i sostenia que “els representants polítics tenen l’obligació de desenvolupar una pedagogia social que contribueixi a elevar els valors de la col·lectivitat”. Va passar tot el contrari, amb els resultats coneguts, i gairebé un segle després la tendència torna a ser la mateixa.

Se n'ha adonat Timothy Snyder, professor de la Universitat de Yale i intel·lectual de referència als Estats Units, que va publicar l’any passat un opuscle titulat Sobre la tirania (Destino) en el qual proposa Vint lliçons per aprendre del segle XX. “Pensem ―diu Snyder― que la democràcia és automàtica i que sempre la tindrem, però hem d’aprendre dels errors del passat... conec bé les parts més fosques del segle XX i he vist com la democràcia pot ser revertida a l’Europa contemporània i pot esdevenir una mena de tirania moderna als Estats Units”.

A Snyder li han retret que comparés Donald Trump amb Hitler i en una entrevista que li vaig fer per a La Vanguardia em va respondre: “És una maniobra dissenyada per evitar la reflexió històrica i l’experiència... el que cal recordar és que els assassinats en massa el 1941 van estar precedits d’un canvi de règim el 1933 que el va propiciar gent no tan diferent”. La seva tesi és que “les tiranies no poden ser instaurades sense la complicitat del poble i l'única manera d’evitar-les és que els ciutadans estiguin atents a cada un dels símptomes (de canvi de règim) i en la mesura del possible passin a l’acció cívica com més aviat millor”.