Carles Puigdemont ha jugat fort les seves cartes al recent congrés del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) perquè necessitava deixar clar a tothom i especialment al president del govern espanyol que ell és l’interlocutor de referència si de debò Pedro Sánchez vol trobar una sortida que desencalli el conflicte català. Aquesta i no cap altra és la raó de l’obstinació del president exiliat a apartar Marta Pascal de la direcció del partit. I aquest fet tindrà una transcendència enorme en el curs de la legislatura espanyola.

Consta que Pedro Sànchez n’és ben conscient, entre altres coses, perquè també li va deixar clar el president de la Generalitat, Quim Torra, durant la recent visita a la Moncloa. Puigdemont i Torra van acordar que la reunió de la Moncloa havia de ser llarga i servir per demostrar cordialitat i disposició al diàleg, però també per establir els termes de la interlocució. I, atès que Puigdemont és a l’exili, els seus criteris es vehicularan a través del president Torra i de la consellera de Presidència, Elsa Artadi, les persones de màxima confiança de Puigdemont.

El principal canal de comunicació serà, doncs, de govern a govern i els diputats i senadors a Madrid hauran de seguir les instruccions que rebin de Brussel·les o de la plaça de Sant Jaume. Així i tot, Puigdemont ja ha procurat col·locar la diputada al Congrés Míriam Nogueras com a vicepresidenta del PDeCAT, la qual cosa li atorga una autoritat sobre els diputats més veterans que fins ara donaven suport a l’estratègia de Pascal. El portaveu al Senat, Josep Lluís Cleries, també és veterà però és un puigdemontista declarat de primera hora i continuarà exercint les seves funcions a la cambra alta.

Com a coordinadora general, Pascal havia assumit el comandament dels grups parlamentaris del Congrés i del Senat i això, que no tenia cap rellevància quan governava el Partit Popular, va esdevenir de sobte el principal canal de comunicació entre el sobiranisme català i la Moncloa. Ja vam explicar al seu dia que els bons oficis de Pascal van ser transcendentals perquè triomfés la moció de censura contra Mariano Rajoy. Puigdemont no ho tenia gens clar al principi, però va acabar transigint quan va veure que el PNB també s’hi afegia. En aquell moment, Marta Pascal es va apuntar la victòria, el seu prestigi a Madrid va pujar considerablement i ja hi havia qui ho veia com el retorn de la Convergència pactista de tota la vida.

Puigdemont sap que la capacitat de seducció del poder madrileny és enorme i que a la Moncloa sempre preferiran algú disposat a “fer la política de sempre”

Com que els vots del grup parlamentari del PDeCat havien tornat a ser decisius, calia establir l’estratègia per fer-se valer i obtenir contrapartides. A Marta Pascal se li va girar feina i estava encantada amb la nova situació. “Tornem a fer política”, solia dir la mar de satisfeta. Des de Berlín i després des d’Hamburg tot es veia molt diferent. Puigdemont sempre ha insistit, com els entrenadors de qualsevol esport d'equip, que “cal mantenir la posició” i que “mentre hi hagin presos i exiliats no podem caure en la normalitat”. És a dir, el que volia i vol evitar de totes totes és tornar a la fase de negociar competències i finançament, i recrear així un escenari que relativitzaria la situació de conflicte polític. Des d'Estremera, Jordi Turull, que no passa precisament per radical, va abonar la tesi amb una frase èpica: “No som a la presó per Rodalies”.

Puigdemont sap que la capacitat de seducció del poder madrileny és enorme i que a la Moncloa sempre preferiran algú disposat a “fer la política de sempre”. Que consti que Pascal ha estat sempre lleial a Puigdemont, però era una evidència que tenien un diagnòstic de la situació prou diferent que ha desembocat, tal com ha reconegut la mateixa Pascal, en una “pèrdua de confiança”.

De fet la història sempre es repeteix. Francesc Macià va destituir Josep Tarradellas per arribar a acords amb el govern espanyol pel seu compte, però dècades més tard va ser Tarradellas qui va deixar clar a Adolfo Suárez que ell era l’únic interlocutor legítim de Catalunya i va prohibir negociacions paralel·les als representants dels partits democràtics, com Joan Reventós o Jordi Pujol. A Pujol no li va fer cap gràcia perquè havia establert un acostament a Suárez, però després tampoc va permetre que Miquel Roca assumís la interlocució amb Felipe González. I així podriem seguir amb Raimon Obiols i Narcís Serra i Artur Mas i Duran i Lleida... Però el missatge fonamental de Puigdemont amb aquesta moguda és que no hi ha solució possible que no passi pel seu retorn de l’exili. Exactament com Tarradellas. Llavors, malgrat totes les divergències, ningú es va atrevir a qüestionar la legitimitat del president a l’exili.

Foto: Pedro Sánchez i Carles Puigdemont reunits al Palau de la Generalitat el 17 de març del 2016