Cal reconèixer que la tàctica de Pedro Sánchez d’insistir que els independentistes li votin els pressupostos sense oferir res a canvi –les inversions no són una contrapartida si l’Estat considera que Catalunya és Espanya– ha permès als socialistes catalans recuperar protagonisme, generar simpaties en l’àmbit empresarial i acostar-se novament a la centralitat política, però no tant per mèrits del president espanyol –potser Miquel Iceta ha aportat una mica de la seva intel·ligència tàctica– sinó per la incapacitat dels sobiranistes a desmuntar el farol.

Agafats a la qüestió dels presos, els sobiranistes tampoc s’han atrevit a propiciar una negociació amb el govern de Pedro Sánchez, probablement per por de ser acusats de practicar això que ara està tan mal vist a Twitter, l’autonomisme. És comprensible que amb presos i exiliats no es vulgui normalitzar la situació, però això no ha de voler dir deixar de fer política, quan, en bona part, fer política consisteix a carregar-se de raons.

Aquí i arreu pertoca al president moure fitxa perquè li votin els pressupostos. Hi ha propostes  autonomistes que segur generarien un consens majoritari i transversal a Catalunya que el Govern de la Generalitat i els grups que li donen suport podrien liderar i de pas posar en evidència l’autèntica voluntat política de cadascú. Per no allargar-me,l assenyalaré només una: el traspàs a la Generalitat de l’aeroport del Prat, que ara es dirà Josep Tarradellas. És una proposta que ni tan sols no afecta la quadratura dels comptes. Ara que AENA és una empresa privada amb majoria de capital públic, només cal que vengui l’aeroport barceloní pel preu simbòlic d’un euro a la Generalitat o a alguna de les seves empreses autònomes. No és pas demanar la lluna. Qui més va insistir en el traspàs de l’aeroport ja fa molts anys va ser el PSC quan Pasqual Maragall era alcalde. Va insistir quan era president i en això va tenir el suport de tot l’establishment barceloní. Tothom recordarà aquell acte a l’Iese l’any 2007 reclamant el control de l’aeroport. Hi van assistir 900 empresaris i tots els importants sense cap absència, des del president de la Caixa al del Barça, passant pel president de la patronal Foment del Treball, amb implicació total de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia i fins i tot La Vanguardia.

Si Pedro Sánchez no pot fer res pels presos, perquè no traspassa l’aeroport?

Des de llavors no ha passat res que desmenteixi el títol de la trobada: "L'aeroport de Barcelona: infraestructura clau per al futur de l'economia catalana". Jo crec que si els grups catalans fan aquesta proposta i Pedro Sánchez l’accepta com a contrapartida, el president Puigdemont, el president Torra  i el vicepresident Junqueras seran els primers a defensar el suport als pressupostos de l’Estat. Ells i, si eren sincers llavors, tots els que van participar a l’acte de l’Iese.

No serem ingenus, sabem que  això no passarà. Però, per què no passarà? Pedro Sánchez ha decidit presentar el projecte de pressupostos de l’Estat al Congrés dels Diputats bo i sabent que li tombaran perquè serà una de les poques oportunitats que tindrà de centrar el debat polític en l’eix esquerra-dreta que és el que li convé i aparcar si més no per uns dies el conflicte català que tant li agrada atiar al trio de la caverna. A més a més però, Sánchez no pot negociar res amb els independentistes. No li permeten els adversaris, ni tampoc els mateixos socialistes de la vella guàrdia en connivència amb el deep state i l’establishment financer.

Això no és nou. És ancestral. Es atàvic. A diferència dels acords amb el País Basc o amb qualsevol altre comunitat autònoma, per alguna raó els pactes o els acords relacionats  amb Catalunya encenen els ànims, des del traspàs del 15% de l’IRPF amb tots els topalls imaginables a l'OPA de Gas Natural a Endesa. Observeu que PP i Ciutadans interpreten les inversions de l’Estat a Catalunya com una claudicació davant l’independentisme, com si els seus votants no patissin el desastre de Rodalies. Ara, entre uns i altres Catalunya sembla castigada  a complir penitència indefinidament per expiar els seus pecats, però mentrestant els catalans han de votar els pressupostos de l’Estat perquè el PSOE és el millor al que poden aspirar mentre siguin espanyols.