He tingut un malson. Que les eleccions catalanes del 14 de febrer tenien un resultat que feia impossible articular una majoria de Govern, perquè els independentistes no sumaven majoria i els espanyolistes, tampoc. Que només els comuns podien decantar i quan es decantaven per una banda o per un altre el trencaclosques saltava pels aires. Això abocava a unes noves eleccions i com que el resultat seguia sent el mateix n'anàvem a unes altres i a unes altres, tot això amb un govern en funcions, sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, que continuaven fent-se la guitza immersos com estaven en una permanent campanya electoral. M'he despertat sobresaltat i a sobre a l’emissora que em fa de despertador sonava una cançó de l’Elton John amb una tornada brutal...And I think it's gonna be a long, long time... Em llevo, em rento les dents, em faig un cafè, començo a pensar si el somni pot ser premonitori, observo com va tot i encara m’angoixo més.

Començant pel més irrellevant, és obvi que Laura Borràs té més ganxo electoral i que Damià Calvet aporta major experiència de Govern en un moment que es reclama governança, però la decisió de qui serà el segon candidat de Junts per Catalunya i aspirant a president de la Generalitat dependrà del fet que el 23 % d’exmilitants del PDeCAT que s’han passat al partit de Puigdemont —la desbandada no ha estat tan desbandada— actuï en bloc de forma organitzada. Al capdavall han de votar unes 5.000 persones i els postconvergents en són unes 2.500... però això no és el més important.

El CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques, que és un organisme de l’Estat, ha publicat un simulacre d’enquesta per anunciar la mort política irreversible de Carles Puigdemont. La mateixa setmana, el diari espanyol de referència ha publicat el seu editorial més histèric abundant en la mateixa idea amb un èmfasi més propi de l’himne d’infanteria. Els rivals independentistes de Puigdemont i l’aparell mediàtic patrocinat han contribuït com han pogut a presentar com una “renúncia”, és a dir com un harakiri, la voluntat expressada pel president exiliat no de desaparèixer sinó al contrari, de “liderar” la candidatura de Junts per Catalunya. Tothom té clar, per bé o per mal, que la política catalana i espanyola depèn en bona part del fet que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans i en aquest aspecte la consigna a Madrid i en bona part també a Barcelona, a Tarragona i a Lleida és evitar-ho com sigui. A Girona costa més.

Tothom té clar que, per bé o per mal,  la política catalana i espanyola depèn en bona part de que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans

El 130è president de la Generalitat, havent de fer front a una persecució sistemàtica, ha demostrat una capacitat de supervivència política que ha superat totes les expectatives, però ara té tots els fronts oberts, amb una convergència d’interessos comuns contra ell, i el que és pitjor, una pandèmia que, com ell mateix ha vingut a reconèixer tàcitament, fa impossible governar el país des de l’exili.

Fins ara l’exili era un plus, perquè en la batalla contra la repressió de l’Estat espanyol, només Puigdemont s’ha apuntat les victòries independentistes. Ha representat el símbol de la dignitat i la resistència davant la repressió, però ara és obvi que la gent prioritza la resistència a la Covid-19 i a les seves conseqüències socials, econòmiques i fins i tot psicològiques. El baròmetre del CEO avisa que la salut és el que més importa a la majoria dels catalans, mentre que el conflicte entre Catalunya i Espanya només preocupa al 10 % dels catalans i és un assumpte secundari pels votants de JxCat i terciari pels d’ERC. Així que això altera tot el panorama polític.

Tenint en compte que el país, angoixat com està, atorga al Govern independentista un suspens per sota de 4, els partits que componen la coalició no tindrien res a fer en unes eleccions a qualsevol país normal, però aquí tot és diferent perquè, segons l’opinió dels catalans, si uns són dolents, els altres són encara pitjors, la qual cosa ens dibuixa escenaris impossibles o ingovernables que es poden allargar en el temps.

Els socialistes no podran col·locar un independentista a la presidència de la Generalitat, però aspiren a que els independentistes els donin suport a ells, com quan Maragall, Montilla o ara Sánchez amb ERC i Bildu

No hi ha cap enquesta que no prevegi la irrupció de l’extrema dreta de Vox al Parlament de Catalunya, la qual cosa fa impossible la coalició del 155. La política fa estranys companys de llit, que deia Fraga Iribarne, però encara em queda algun gram d’ingenuïtat per considerar inimaginable un pacte polític del PSC amb PP, Ciutadans i Vox, que segurament encara necessitarien els Comuns. Tranquils, però, que no sumaran.

A l’altra banda la majoria independentista possible torna a ser aquesta coalició de JxCat i ERC, és a dir, gent malavinguda, que tornaria a necessitar el suport —que no ha tingut aquesta legislatura— de la CUP, organització política fins ara especialitzada en la desestabilització dels governs independentistes.

Ja hem vist aquests dies que un govern sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, és una fórmula que no funciona. Tanmateix hauríem de començar a témer que potser això va per llarg i potser se’ns fa etern, perquè anant tot bé no hi haurà nou govern fins la primavera i si no va tot bé i els de la CUP juguen novament a rebentar com han fet sempre, potser s’han de repetir les eleccions i Catalunya continua sense govern i sense president fins no se sap quan.

Certament hi ha un tercer escenari difícil però que aritmèticament les enquestes no el presenten com a impossible, com és el tripartit d’ERC amb PSC i Comuns. Costa d’imaginar que el PSOE es pugui permetre que els socialistes catalans col·loquin un independentista a la presidència de la Generalitat. No cal dir com es posarien Felipe González i els seus palmeros, perquè no hi hauria prou amb l’abstenció, el PSC hauria de votar afirmativament la investidura de Pere Aragonés i això només ho podria fer a canvi que el nou líder d’ERC fes una declaració solemne de renunciar a la independència i ERC garantís suport incondicional a Pedro Sánchez.

Amb tot, m’assegura gent socialista de pedra picada que mai el PSC farà president a un independentista, però que tampoc els socialistes rebutjaran que els donin suport els independentistes a ells, com van fer quan Maragall i quan Montilla i com ho posa de manifest Pedro Sánchez amb ERC i amb Bildu. I avisen que enlloc està escrit que el PSC no pugui tornar a ser la llista més votada. De fet, si ho va ser l’Arrimadas per què no l’Iceta? Tal com va tot...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió Democràcia amb ketamina Elisa Beni
Cristina Sánchez Miret
Opinió Arrimadas i els seus 1.000 dies de privilegis Cristina Sánchez Miret