Donald Trump ha volgut figurar als llibres d’història com el primer president dels Estats Units que ha visitat Corea del Nord. Ha estat un infame gest de reconeixement i suport al règim polític més sanguinari del planeta. Fins i tot el Wall Street Journal li ha retret l’adulació al tirà Kim Jong-un. Segons un informe de Nacions Unides, a Corea del Nord hi ha entre 80.000 i 120.000 presos polítics a qui s’aplica sistemàticament “atrocitats innominables” que inclouen “extermini, assassinat, esclavitud, tortura, empresonaments prolongats, violència sexual, avortaments forçosos, privació d'aliment, desplaçament forçós de poblacions i persecució per motius polítics, religiosos, racionals o de gènere”.

Amb el seu gest, Trump ha tornat a dir al món que els Estats Units no mouran un dit en defensa del respecte dels drets humans més elementals i els valors democràtics. Tampoc ho farà Vladímir Putin, el líder rus tan empàtic amb els sàtrapes com Kim o com Bashar al-Assad. I tampoc ho farà, per descomptat, Xi Jinping, el dictador xinès, disposat ara a acabar amb la llibertat dels ciutadans de Hong Kong.

Els joves dels paraigües de l’excolònia britànica saben que s’hi juguen la llibertat i per això han radicalitzat la protesta fins assaltar el Parlament. Paradoxalment, la policia els va deixar fer. Era, segons va dir el comandant, una “retirada tàctica”. I a continuació, la cap del govern, Carrie Lam, es va omplir la boca condemnant cínicament “el total menyspreu per l’estat de dret” i anunciant la repressió via judicial. A continuació, un cop més, centenars de milers de ciutadans en un país de set milions d’habitants van sortir al carrer en defensa de les seves llibertats. Ho tenen difícil, perquè la influència política i econòmica de Pequín ha tallat en sec la solidaritat de la resta de potències. Ja ni el Dalai Lama és ben acollit pels governs occidentals per la por a les represàlies... comercials.

Participen en aquesta deriva antidemocràtica cabdills de diversos països que, emparats en el vot popular aconseguit mitjançant enganys populistes, es declaren admiradors de Donald Trump disposats com el president dels Estats Units a pervertir la democràcia restringint llibertats i imposant pràctiques discriminatòries contra les minories. És el cas de Jair Bolsonaro al Brasil, però l’epidèmia s’escampa per Europa: Hongria, Polònia i ara fins i tot Itàlia.

Dimarts, a Estrasburg, milers de catalans han proclamat que no estan disposats a perdre l’esperança, sabedors que el camí que prengui la Unió Europea determinarà el futur de la democràcia al món

I forma part d'aquesta involució el lamentable espectacle que es va viure ahir al Parlament Europeu amb l’aquiescència del Tribunal General de la Unió. A tres diputats electes se’ls van negar els seus drets de representació política i a més de dos milions de ciutadans europeus el seu dret a ser representats provocant un conflicte que ja no té aturador. L'argument del Tribunal General  no és que els falti un vot, sinó que torna a ser que els falta un paper, però no entra en el fons de la qüestió. I tot admetent que tots dos candidats han estat proclamats diputats al Butlletí Oficial de l’Estat, dona més importància al fet que els seus noms “no estaven inclosos en la llista tramesa per les autoritats espanyoles”, i per tant no troba “cap base sobre la qual el Parlament hauria hagut d’atribuir un escó amb caràcter provisional fins que siguin verificades les seves credencials”. És a dir, que el Tribunal dubta i davant del dubte prefereix deixar més de dos milions de ciutadans sense representació. Són ciutadans europeus residents a Espanya, però políticament ho va deixar clar el diputat irlandès Matt Carthy, es tracta de “la veu del poble català” que si se silencia, “soscavarà la credibilitat de la cambra europea”. Ja no hi ha cap dubte que Catalunya ha esdevingut definitivament un subjecte polític en conflicte que Europa no podrà ignorar.

La decadència de la democràcia al món, propiciada per la renúncia del president dels Estats Units a defensar els valors fundacionals del seu país, només podrà ser contrarestada per Europa que és on va néixer la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i on es va signar la Declaració Universal de Drets Humans (1948). El camí que prengui la Unió Europea determinarà el futur de la democràcia al món i tots els gestos, per irrellevants que puguin semblar a primera vista, tenen la seva transcendència. Dimarts a Estrasburg, milers de catalans protestaven com una manera gairebé heroica de negar-se a perdre l’esperança.