És obvi que el paper que jugui l’Ajuntament de Barcelona serà fonamental en l’evolució del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, però equivocaran l’estratègia els que pensin guanyar l’alcaldia de la capital només a base d’independentisme o d’espanyolisme. Els barcelonins no es conformaran amb tan poca cosa.

Les estadístiques electorals dels darrers gairebé 40 anys demostren inequívocament que la gent sap distingir perfectament el tipus d’elecció fins al punt que a molts municipis guanya un partit diferent segons que els comicis siguin al Congrés, al Parlament o a l’Ajuntament. I en el cas de les municipals hi ha un factor més determinant que en totes les altres eleccions: la personalitat de l’alcalde o alcaldessa.

A Barcelona l’atomització política ha fet gairebé impossible que cap candidatura obtingui la majoria absoluta de regidors. Ni Pasqual Maragall en els millors temps olímpics ho va aconseguir. I el darrer consistori va resultar tan esmicolat en vuit forces polítiques que Ada Colau va guanyar l’alcaldia per ser la cap de la llista més votada amb només 11 dels 41 regidors. A diferència de les eleccions parlamentàries, als ajuntaments, quan cap candidat aconsegueix que el voti la majoria absoluta de regidors, queda automàticament elegit alcalde el cap de la llista més votada.

A Barcelona l’atomització política ha fet gairebé impossible que cap candidatura obtingui la majoria absoluta de regidors

Segurament per això comencen a sorgir tants candidats convençuts de les seves possibilitats. L’alcaldessa Ada Colau, Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) semblen els únics confirmats fins ara, però la llista de pretendents va creixent cada dia: Neus Munté, Jordi Graupera, Ferran Mascarell, Bonaventura Clotet, Santi Vila, Manuel Valls, Jordi Cañas... El panorama és confús però qualsevol candidat o partit que pensi que pot guanyar tot sol està condemnat al fracàs. Si no és que tots els altres cometin el mateix error. En aquest cas, l’alcaldia la guanyaria Ciutadans. I no per la fantasmada de la candidatura de Manuel Valls, sinó perquè el partit d’Inés Arrimadas és ara mateix el més transversal de Barcelona.

Els resultats d’unes eleccions al Parlament no són extrapolables a unes de municipals, però les catalanes del 21 de desembre del 2017 van tenir un nivell de participació a Barcelona tan alt, més del 81%, que serveixen per marcar el màxim de vots que poden aconseguir els partits unionistes i sobiranistes i per observar-ne la procedència. En aquells comicis, Junts per Catalunya només va guanyar a Gràcia; Esquerra Republicana es va imposar a l’Eixample i a Sants, i Ciutadans va guanyar als set districtes restants, tots molt distints i distants: Ciutat Vella, les Corts, Sarrià, Horta, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Ciutadans aglutina el vot espanyolista dels barris més rics i dels barris més pobres, quelcom que no es pot dir en l’àmbit sobiranista ni de Junts per Catalunya, ni de Esquerra Republicana. És clar que haurien estat més transversals anant-hi junts. Un més un no sumen dos en política, perquè sempre n’hi ha uns quants que es perden pel camí, però, així i tot, teòricament la candidatura unitària sobiranista hauria guanyat a tots els districtes tret de Nou Barris.

Hom podria concloure que si Junts per Catalunya i ERC pacten un candidat, tenen l’alcaldia de Barcelona assegurada i això tampoc no és segur ni molt menys

Arribats en aquest punt, hom podria concloure que si Junts per Catalunya i ERC pacten un candidat, tenen l’alcaldia de Barcelona assegurada i això tampoc no és segur ni molt menys. En el millor dels casos, és a dir, amb els resultats del 21-D, a la ciutat arribarien a 17 regidors, quatre menys que la majoria absoluta, però cal comptar amb el concurs de l’alcaldessa, Ada Colau. Els 17 regidors sobiranistes només sortirien si Colau n’obtingués quatre, que són els que surten aplicant la llei d'Hondt als resultats a Barcelona del 21-D, i això és francament improbable. Barcelona en Comú va tenir un resultat discret el 21-D, però a la campanya municipal tindrà un protagonisme molt superior. I tenint en compte la dretanització de Ciutadans, és més probable que Colau arrossegui vots sobiranistes i d’esquerres que no pas dels partits del 155, amb la qual cosa tot s’equilibrarà.

Si els partits sobiranistes no aconsegueixen posar-se d’acord en una candidatura unitària, la batalla municipal serà aferrissada i molt polaritzada esquerra/dreta amb Colau exercint altre cop d’heroïna progressista contra Arrimadas o segurament Jordi Cañas. En aquest cas, serà lògic que bona part del sobiranisme d’esquerres aposti per Colau com l’opció útil per "frenar els neofalangistes". Així que els sobiranistes només podran guanyar si van tots junts i a més l’encerten en l’elecció d’un candidat capaç de penetrar al mateix temps en els barris obrers i en els benestants. I com els vots independentistes ja estan tots comptats, per créixer caldrà oferir alguna cosa més que independència. L’alcaldia de Barcelona la guanyarà el candidat més transversal. De fet, a Barcelona ( i a Catalunya), el sobiranisme serà transversal o no serà.