La dinastia borbònica ha regnat a Espanya imposada sempre per la força de les armes i ara els militars, de moment els retirats, avisen que són els encarregats de garantir que continuïn exercint el poder els borbons i la seva cort -ara més nombrosa que mai- tot i que s’arribessin a confirmar els presumptes casos de corrupció que afecten la família reial i els seus patges.

En les cròniques de la Transició consta que la figura del rei Joan Carles com a successor del dictador Franco al capdavant de l’Estat va ser condició sine qua non per acceptar la legalització dels partits polítics i la convocatòria d’eleccions. Ara que els borbons han tornat a ensopegar amb els mateixos problemes de sempre, els militars que poden avisar han vingut a recordar quin era l’autèntic pacte del 78.

Governa Espanya una coalició teòricament d’esquerres amb el suport d’una majoria parlamentària més republicana que monàrquica, més progressista que conservadora, territorialment diversa i anticentralista, però en realitat no mana. Els militars i els poders fàctics de l’Estat vigilen i amenacen marcant les línies que no es poden travessar

Amb tot, els polítics de l’establishment i diversos historiadors descarten un cop d’estat militar com el del 36. Els polítics ben situats insisteixen que Espanya és “una democràcia consolidada” i els historiadors consideren inimaginable quelcom tan antiestètic en l’Europa del segle XXI sent com és el Regne d’Espanya membre de ple dret de la Unió Europea i de l’OTAN. Bé, Turquia és membre de l’OTAN i l’Aliança ha mirat cap a una altra banda o fins i tot ha justificat algunes de les atrocitats perpetrades per Erdogan. I la Unió Europea deu n’hi do el que ha acabat transigint aquesta setmana amb Hongria i Polònia per poder desbloquejar els pressupostos. Així i tot, a Espanya el cop d’estat militar convencional es pot descartar... però es pot descartar perquè ja no cal!

Governa Espanya una coalició teòricament d’esquerres amb el suport d’una majoria parlamentària més republicana que monàrquica, més progressista que conservadora, territorialment diversa i anticentralista. Tanmateix aquesta coalició que hi ha al govern en realitat no mana. O no li deixen manar o no s’atreveix a portar a terme una agenda política pròpia amb els canvis i l’orientació ideològica més d’acord amb la voluntat dels ciutadans democràticament expressada. I els militars i els poders fàctics de l’Estat amb la dreta i l’extrema dreta vigilen i amenacen marcant les línies que no es poden travessar com per exemple, sense anar més lluny, la qüestió monàrquica. I tot en nom de la Constitució!

Faran el que calgui per tapar-li les vergonyes al rei emèrit i al seu fill, però difícilment els ciutadans podran confiar en el sistema, ni sentir-se orgullosos de pertànyer a un país amb una monarquia imposada i no pas estimada. I mai progressa un país avergonyit d’ell mateix a llevat que aprofiti una tempesta per revoltar-se

La Constitució del 78 la van escriure, entre d’altres, un comunista de l’època, com Jordi Solé-Tura, un nacionalista català, com Miquel Roca Junyent, i un conservador espanyol, com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, partidari de reconèixer a Catalunya, d’acord amb l’esperit constitucional, els mateixos drets històrics que a Euskadi i Navarra. El text dels pares de la Constitució va ser combatut i/o rebutjat per la meitat dels diputats de la dreta (Alianza Popular) i per l’extrema dreta (Falange, Fuerza Nueva), però ara ens trobem que és la dreta i l’extrema dreta qui reivindica la Constitució tergiversant òbviament l’esperit amb què va ser redactada. Bona part dels militars que el 2018 van signar un manifest d’adhesió a la figura del dictador Franco són els que ara en signen un altre alertant del “greu risc per a la democràcia”, entre ells un comandant colpista del 23-F i un net del dictador.

És el món al revés? No. El cop d’estat s’ha produït amb una aplicació de manual de la teoria del cop d’estat del tantes vegades referenciat jurista austríac Hans Kelsen, segons la qual es pot considerar cop d’estat “qualsevol modificació no legítima de la Constitució”. I només és l'Estat qui està en condicions de fer-ho abusant sistemàticament del monopoli interpretatiu de l’ordre constitucional, tal com hem vist que fa un esbiaixat Tribunal Suprem i, sense vergonya, també el Tribunal Constitucional.

Tornaran a vèncer sense convèncer i com Franco, que va morir al llit, podran eternitzar-se en el poder, però el que no podran evitar els reis, ni els militars, ni els aprofitats del règim és la recaiguda d’Espanya en la seva decadència ancestral. Faran el que calgui per tapar-li les vergonyes al rei emèrit i al seu fill, però difícilment els ciutadans podran confiar en el sistema, ni sentir-se orgullosos de pertànyer a un país amb una monarquia més imposada que no pas estimada. I mai progressa un país avergonyit d’ell mateix llevat que aprofiti una tempesta per revoltar-se.