Com estava previst, atesa la seva trajectòria, el Tribunal Constitucional espanyol ha denegat per unanimitat la suspensió de la sentència contra els líders independentistes empresonats. Tampoc els van permetre que es confinessin a casa, tal com aconsellaven els metges, per una maniobra d’intimidació propiciada des del Tribunal Suprem. I l’acarnissament continua de manera ostentosa ara amb Trapero, ara amb Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, a qui la jutgessa Alegret imposa una fiança de 4,5 milions d’euros, i continua amb les 795 persones processades dins la causa general contra el sobiranisme català. L’acarnissament continua i continuarà in crescendo perquè l’Espanya institucional té massa problemes i misèries que ha de tapar i tradicionalment la manera de fer-ho és parapetar-se en el combat contra Catalunya.

El tancament de files per impedir la investigació parlamentària dels negocis bruts de Joan Carles és el símptoma més clar de com es veu de feble a si mateix el règim. Han hagut de mobilitzar els lletrats del Congrés, que han fet el seu servei a la pàtria argumentant sense vergonya que tot el que ha fet i farà Joan Carles sempre serà inviolable, perquè si no fos perquè ha estat rei, no ho hauria pogut fer. Als Estats Units de Donald Trump, el que han fet els lletrats i la Mesa del Congrés seria considerat obstrucció a la justícia. Així que la contradicció que suposa que la Fiscalia sí que consideri el rei emèrit investigable només es pot entendre com una maniobra per defensar més que per acusar davant les diligències obertes per tribunals europeus.

Sempre que les circumstàncies han situat Espanya a les portes d’un conflicte social que podia desembocar en un canvi polític o fins i tot una revolució, immediatament la monarquia, l’exèrcit i els poders institucionals han propiciat el conflicte amb Catalunya per distreure els espanyols

Sempre que les circumstàncies han situat Espanya a les portes d’un conflicte social que podia desembocar en un canvi polític o fins i tot una revolució, immediatament la monarquia, l’exèrcit i els poders institucionals han propiciat el conflicte amb Catalunya per distreure els espanyols i fer-los tancar files amb l’eterna cançó de la unitat de la pàtria. Va passar el 36 quan el “Alzamiento” era “nacional” i els “rojos” eren separatistes, però també abans. Ho explica Borja de Riquer en el seu llibre Alfons XIII i Cambó. A finals de 1918, Espanya pateix una profunda crisi, Alfons XIII tem un esclat revolucionari i per aturar-lo ofereix a Cambó l’Estatut d’Autonomia. “No veig una altra manera de salvar una situació tan difícil —li diu el monarca— que satisfer d'una vegada les aspiracions de Catalunya". Cambó creu que ha arribat l’hora, però el que passa a continuació és que les ànsies revolucionàries es converteixen en manifestacions anticatalanes multitudinàries organitzades per les diputacions castellanes al mateix temps que les Corts expressen el seu rebuig a l’autonomia de Catalunya.

És la mateixa estratègia, ja comentada en altres articles, denunciada per Marx respecte de la relació d’Anglaterra amb Irlanda. “Si cau Irlanda, caurà també Anglaterra... El sistema anglès, a més de perdre una font important de les seves riqueses, es veurà privat també de la font més important de la seva força moral com a representant de la dominació d'Anglaterra sobre Irlanda”.

Ara s’acosten temps difícils perquè les conseqüències econòmiques de la pandèmia i les desigualtats atiaran les protestes que fàcilment posaran en qüestió el règim polític i la monarquia, més impopular que mai, amb un rei aplaudit pels feixistes més que per ningú i intentant desempallegar-se del pare que li va lliurar el tron. El magistrat Marchena ha afegit emoció a la tardor calenta anunciant la inexorable inhabilitació del president Torra per a mitjans de setembre.

L’historiador Paul Preston explica amb precisió la realitat espanyola contemporània al seu llibre A People Betrayed. Corruption, Political Incompetence and Social Divisions. Spain 1874-2014, editat en català Un poble traït i en castellà Un pueblo traicionado.  L’obra és un treball d’investigació que enganxa des del principi. Comença amb una cita d’Ortega y Gasset de 1921 que em permeto reproduir com a conclusió d’aquest article. “Començant per la monarquia i seguint per l’Església, cap poder nacional ha pensat només que en si mateix (...) Monarquia i Església s’han obstinat a fer passar els seus propis destins com els autèntics nacionals”.