No fa gaire, comentava amb un empresari d’èxit que simpatitza amb la causa sobiranista la manca d’una estratègia clara dels partits independentistes afectats per la situació de presó i exili que pateixen els seus líders. I l’empresari en qüestió em va respondre: de vegades l'única estratègia possible és fer el contrari del que volen o esperen els adversaris.

M’ha recordat la conversa la reacció gairebé histèrica dels mitjans espanyols i catalans addictes a la croada antisobiranista davant l’anunci que el president Carles Puigdemont encapçalarà la candidatura de Junts per Catalunya al Parlament Europeu. Si els adversaris es neguitegen tant i només li troben pegues, obstacles, problemes i crítiques, senyal que la idea, des del punt de vista sobiranista, no ha de ser tan dolenta.

Amb Carles Puigdemont s'hi podrà estar d’acord o en desacord, però no hi ha dubte que amb la seva manera de fer ha esdevingut el principal maldecap de l’estat espanyol. Els mitjans addictes es refereixen a ell com si es tractés d’un enemic públic. I el més divertit és com els comentaristes aferrissadament antisobiranistes es permeten donar consells als sobiranistes sobre el que han de fer. I sempre el primer consell és acabar amb en Puigdemont. “Defenestrar a Puigdemont”, proposava el cap de setmana José Antonio Zarzalejos a El Periódico. “Plantar cara a Puigdemont i Torra”, proposava Alberto Fernández Díaz, l’històric regidor del PP a La Vanguardia en un article titulat "Si jo fos independentista". El País continua presentant el 130 president de la Generalitat com un facinerós, exactament com un “assaltant” en el darrer episodi... No s’ha confirmat que Carles Puigdemont hagi tranquil·litzat la seva gent amb una frase en castellà: “Ladran, luego cabalgamos”.

Puigdemont continua sent un maldecap perquè posa en evidència a Europa la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol

Curiosament, quan es va anunciar que Oriol Junqueras encapçalaria la candidatura d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu, no hi va haver tanta alarma. La diferència és obvia. La sort de Junqueras depèn del Tribunal Suprem. Junqueras és un afer intern espanyol que es gestiona a Madrid. En canvi, Puigdemont és un afer europeu. Continua sent un maldecap perquè posa en evidència a Europa la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. El mateix Alfredo Pérez Rubalcaba, presumpte socialista al servei de Sa Majestat, va reconèixer quan es va plantejar la investidura de Puigdemont que “l’Estat ha de pagar el cost de treure Puigdemont del mig” i animava Rajoy a ser “hàbil” impedint la investidura amb el menor cost de descrèdit democràtic per a l’Estat.

Amb aquests antecedents no es pot descartar que l’Estat posarà a treballar tots els enginyers jurídics al seu abast per inventar-se una excusa que permeti impugnar la candidatura de Puigdemont. Si no ho aconsegueixen, impediran per tots els mitjans que Puigdemont obtingui, en cas de ser elegit, l’acta de diputat. I si Puigdemont tornés a territori espanyol, “con razón o sin ella” com canten els legionaris, el detindran i l’empresonaran amb qualsevol pretext per molta immunitat que pugui protegir-lo. Ara bé, tota aquesta seqüència tindrà un enorme cost polític no només per a l’estat espanyol. Serà una contínua interpel·lació a la Unió Europea, perquè, al capdavall, el que s’està dirimint continua sent si la voluntat democràticament expressada pels catalans, que són ciutadans europeus, pot ser sistemàticament invalidada, sigui quan voten un Estatut, quan elegeixen un president o escullen un eurodiputat.

Malgrat totes les resistències que han demostrat fins ara, més tard o més aviat, les institucions europees hauran de respondre, perquè la deriva antidemocràtica no és un fenomen exclusivament espanyol. Hongria, Polònia, Espanya... l’ideal europeista està trontollant i segons quina sigui la resposta als desafiaments, pot passar com en els anys trenta, quan les democràcies van cedir el pas al feixisme, el nazisme i el comunisme.