Ho ha tornat a fer. El PSOE ha tornat a claudicar davant el búnquer politicoinstitucional perquè continuï controlant els poders determinants de l’Estat. Ha acceptat renovar quatre magistrats del Tribunal Constitucional al preu de mantenir la majoria conservadora i per tant contraria a l’esperit que desprèn la voluntat democràticament expressada pels ciutadans.

El PSOE accepta la continuïtat de la majoria conservadora que ha perpetrat la tergiversació antidemocràtica del pacte constitucional del 78. I a més ha acceptat que el PP faci una declaració de principis absolutament bel·ligerant en col·locar com a magistrada un nom tan repugnant des del punt de vista de la decència jurídica com el de Concepción Espejel, Concha per a Dolores de Cospedal. La impudícia s’ha apoderat de la justícia. Han perdut la vergonya. Ara se senten orgullosos de la seva obscenitat

I el més greu de la claudicació socialista és que com a contrapartida no ha estat capaç de forçar la renovació del Consell General del Poder Judicial, que implica també el Tribunal Suprem. Carlos Lesmes des de la presidència i Manuel Marchena des de la Sala Penal continuaran exercint la seva autoritat amb l’equanimitat amb que ens tenen acostumats.

El dia que els jutges espanyols s’autogovernin tot sols sense intervenció de la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, no caldran renovacions, perquè tot seran reencarnacions

Ja s’ha vist aquesta mateixa setmana amb l’obstinació de Marchena perquè Meritxell Batet expulsi del seu escó el diputat canari de Podemos, Alberto Rodríguez. A Alberto Rodríguez el van condemnar per una suposada agressió a un policia que mai s’ha demostrat. Són fets de fa set anys, tan greus que la condemna s’ha complert pagant una multa de 540 euros. El que perseguia el Suprem, com abans va passar amb el president Torra i amb Junqueras i amb tots els altres, era inhabilitar-lo i deixar clar que les dèries personals i ideològiques dels magistrats passen per damunt de la voluntat democràtica dels ciutadans. Els fets són sagrats però les opinions són lliures i resulta que Marchena va començar a fer carrera a l’ombra del PP precisament a Canàries i atacant la gent de Podemos que van posar en evidència el ministre Sòria, enxampat amb els papers de Panamà.

Sap greu per Mertixell Batet, claudicant també a les pressions del búnquer. S’haurà de fer mirar la seva concepció de la separació de poders, si no és capaç de defensar els membres de la institució que presideix. I, per cert, convé recomanar també a la gent de Comuns, a Jessica Albiach i família, que es tornin a llegir aquell poema de Martin Niemöller, popularitzat per Bertolt Brecht, el que comença “Van venir a buscar els comunistes...” perquè ara lamenten l’abús contra el seu company però res no van dir quan es va perpetrar contra el president de la Generalitat, Quim Torra, o contra dirigents polítics que no van merèixer la seva solidaritat perquè no eren dels seus.

El Partit Popular es nega a renovar el Consell General del Poder Judicial i la presidència del Tribunal Suprem perquè té prou material condemnable com per acceptar que el jutgin magistrats que no controla. I a més ara s’ha tret de la màniga la teoria aquesta de que no baixaran del burro fins que es canviï la llei, perquè siguin els mateixos jutges conservadors o directament feixistes els que manin per sempre. Pablo Casado vol esperar perquè té al seu favor que a la resta d’Europa es veu amb bons ulls que siguin els jutges els que s’organitzin entre ells autònomament. Se’n aprofita Casado que Europa no sap o no recorda que aquí no hi va haver ruptura amb el feixisme com a Itàlia i a Alemanya i el sistema judicial espanyol segueix dominat política i sociològicament per gent de la caverna i els seus hereus. Per això han certificat que Franco ja era cap de l’Estat l’1 d’octubre del 36, és a dir, legitimant jurídicament el cop d’Estat i per això restitueixen el nom de Millán Astray a un carrer de Madrid. El dia que els jutges espanyols s’autogovernin sense intervenció de la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, no caldran renovacions, perquè tot seran reencarnacions.

"El declivi de la democràcia no és inevitable, però tampoc la supervivència de la democràcia és inevitable. Depèn de les decisions que prenguem" (Anne Applebaum)

En la presentació del pacte PSOE-PP per a la renovació de les institucions, els socialistes presumeixen d’haver aconseguit un defensor del Poble —una institució que només es va destacar per impugnar l’Estatut català— i d’haver canviat la correlació al Tribunal de Comptes. La impudícia es va evidenciar quan el mateix dia que s’anunciava el pacte per renovar el Tribunal de Comptes, el mateix organisme ordenava l’embargament dels béns dels polítics catalans acusats. L’ordre, però, no procedia d’un membre del tribunal dels que tenen el mandat caducat, sinó de la Delegada Instructora, Esperanza García, una funcionaria que no ha dissimulat la seva motivació en el cas. El Tribunal de Comptes l’integren dotze consellers, que són els que es renoven, però també 780 funcionaris com Esperanza García que tenen el lloc de treball assegurat pràcticament de per vida, molt ben retribuït i amb les idees més fixes que el gos d’Astèrix (Es diu Idefix). I es dona el cas que els cognoms es repeteixen. Per exemple, l’actual presidenta és Maria José de la Fuente, neboda del que va ser ministre franquista Licinio de la Fuente, i al mateix organisme també estan col·locades María Asunción y María Eugenia de la Fuente, cosines de la presidenta i filles de l’exministre.

(Un incís de riure per no plorar. De Licinio de la Fuente m’explicava Iñaki Anasagasti que era natural del poble de Noez, província de Toledo, i que quan Franco el va nomenar ministre, va organitzar un desembarcament de gent del seu poble a les institucions, al ministeri i a les Corts. Eren tants que a les Corts abans i després de Franco anomenaven a aquest col·lectiu de funcionaris “el arca de Noez”. I, segurament per això, a Noez, Licinio de la Fuente té una plaça al seu nom tocant al carrer del Generalísimo).

Netflix ofereix aquests dies una sèrie alemanya sobre Franco que adopta un to descriptiu que sona suau a orelles antifranquistes però  que val la pena veure-la per no oblidar i, sobretot, no repetir aquell desastre. I per això és molt important que els alemanys i els espanyols entenguin que el franquisme no és del tot un passat... Anne Applebaum és una periodista de Washington DC que ha viscut la decadència de la democràcia a Estats Units i a Polònia. I com Timtothy Schnyder i altres autors, també ha fet sonar l’alarma: "El declivi de la democràcia no és inevitable, però tampoc la supervivència de la democràcia és inevitable. Depèn de les decisions que prenguem".