Quan la Transició, les qüestions més difícils van ser el restabliment de la Generalitat republicana i la legalització del Partit Comunista. El PCE va ser legalitzat gràcies a l’audàcia d’Adolfo Suárez i després que Santiago Carrillo reunís el comitè central per dir-los que la condició sine qua non era assumir la monarquia. El secretari general del PCE va convocar llavors una conferència de premsa presidida per la bandera monàrquica. Així i tot, quan es va saber que el PCE havia estat legalitzat, Fraga Iribarne va dir que allò era “un cop d’estat”. Semblava que tot això era cosa del passat, però ara hem vist que no. Els que es consideren propietaris d’Espanya estan disposats a permetre que els hereus del PCE participin en el teatre polític, però, seguint les consignes de la Transició, en cap cas poden dirigir “assumptes d’Estat”, és a dir, que Podemos no pot tenir cap “ministre d’Estat”.

Ha transcendit, com si fos la cosa més lògica del món, que un partit amb gairebé quatre milions de vots potser podria tenir algun ministre, però en cap cas pot accedir al Ministeri de Defensa, ni al Ministeri d’Exteriors, ni al Ministeri d’Economia, ni al Ministeri de l’Interior, ni al Ministeri de Justícia... On s’ha escrit que Podemos no pot tenir un ministeri d’Estat? Però quina democràcia és aquesta? És que potser no són tan ciutadans espanyols de ple dret els que han votat Unidas Podemos com els que han votat qualsevol altra força política? Les circumstàncies han volgut que per primera vegada es plantegi la possibilitat d’un govern de coalició d’esquerres i el gran problema sembla que és la incorporació de Podemos en els assumptes d’Estat. Sembla talment que el règim polític del 78 no es pot permetre que un partit que no forma part de l’associació de propietaris de l’Estat accedeixi a la cuina on s’elaboren els plats, no fos cas que s'assabenti dels secrets i les misèries del règim.

Qui ha escrit que Podemos no pot tenir un “ministeri d’Estat”? Però quina democràcia és aquesta? És que no són tan ciutadans espanyols de ple dret els que han votat Unidas Podemos com els que han votat qualsevol altra força política?

Ha passat el primer debat d’investidura i Pedro Sánchez no ha estat elegit president perquè no ha volgut. Des del 28 d’abril fins aquí ha passat prou temps per negociar una coalició de govern convencional com passa a tants països europeus. I tal com es va desenvolupar la campanya i tenint en compte el resultat, només calia que PSOE i Podemos negociessin la coalició. Ara ha quedat clar que no volia, i que preferia intentar primer altres alternatives. Que per decisió pròpia o per decisió d’algú que mana més que ell preferia l’acord amb PP i Ciutadans que no pas amb Podemos. I això no és, com s’ha dit, un imperatiu europeu. Els socialdemòcrates alemanys no van tenir tantes manies quan van haver d’incorporar els Verds al govern federal i el líder del partit, Joschka Fischer, fins i tot va arribar a ocupar la vicecancelleria i el Ministeri d’Exteriors i, sent com era dirigent d’un partit pacifista i antimilitarista, va defensar la primera intervenció militar d’Alemanya des de la Segona Guerra Mundial quan la guerra de Kosovo, per aturar la guerra ètnica desencadenada per Slobodan Milosevic.

Gabriel Rufián ha plantejat la pregunta que correspon. “Per què Sánchez prefereix l’abstenció de PP i Ciutadans que la incorporació de Pablo Iglesias a l’Executiu? Tal com ha anat el debat sembla molt difícil un acord d’investidura per a dijous. Però després que Pablo Iglesias hagi acceptat fer el pas al costat, a Pedro Sánchez el seu órdago li pot costar molt car. La repetició d’eleccions és un risc més gran per qui té més a perdre i Sánchez té a perdre la presidència del govern espanyol. I Pablo Iglesias té ara l’obligació de demostrar que el nou govern no suposarà un canvi estètic i, per tant, no es pot conformar amb el paper de florero i ha d’exigir almenys un ministeri d’Estat. Si no, quedarà evident que no el govern sinó l’estat espanyol és un club privat que reserva el dret d’admissió a qui no pertany al negoci.