Assistim a un festival de purgues generalitzades en les llistes electorals per als comicis del 28 d’abril que posa de manifest la feblesa dels lideratges i la necessitat dels líders de protegir-se a força d’imposar no pas els millors a cada lloc, sinó els més fidels.

Potser el cas més comprensible és el de Pedro Sánchez. El líder socialista ha hagut de treballar amb el mateix grup parlamentari que el va defenestrar per negar-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy. No només això, des que va guanyar la moció de censura, les principals resistències les ha trobat dins del seu propi partit i entre la vella guàrdia del PSOE. Sánchez podria haver seguit governant amb pressupostos prorrogats, però corria el risc que els seus adversaris interns el tornessin a defenestrar després de les eleccions autonòmiques i municipals. Ara, s’ha assegurat un grup parlamentari de diputats fidels que per mantenir-se li faran costat sigui quin sigui el resultat electoral.

És important perquè, d’acord amb les enquestes, tot apunta que ningú obtindrà majoria absoluta i que la coalició aritmèticament més factible serà la que sumin PSOE i Ciutadans. Albert Rivera, que coneix les interioritats del PSOE i que manté bons contactes amb la vella guàrdia, ja ha dit que qualsevol pacte tindria com a condició prèvia que el PSOE sacrifiqués Pedro Sánchez. No faltaran sectors socialistes disposats a afavorir l’operació, amb la qual cosa la guàrdia pretoriana serà més necessària que mai.

Quan el mèrit per ser diputat consisteix a aplaudir sempre i incondicionalment el líder, la política esdevé el regne de la mediocritat

El futur de Pablo Casado depèn de si lidera el tripartit de la dreta extrema, perquè els sondejos asseguren al PP el seu pitjor resultat de la història i cal no oblidar que va arribar a la presidència del partit amb un 42% de vots en contra de sectors que volen continuar fent política i esperen la seva oportunitat. La seva estratègia de radicalització i la connivència amb l’extrema dreta de Vox serà objecte de judici crític postelectoral. Així que si Casado encadena un cicle electoral negatiu a les generals, municipals, autonòmiques i europees, necessitarà el suport de tots els incondicionals per resistir davant la previsible ofensiva dels que ara han estat relegats. Un cas paradigmàtic és el que ha passat a Catalunya. La designació de Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona ―i de Joan López Alegre― és una aposta desesperada pel vidalquadrisme que mereix una reflexió a banda, però que denota tal menyspreu pels militants catalans del partit conservador que, més tard o més aviat, tindrà les seves conseqüències.

El menyspreu de les pròpies bases ha marcat un rècord a Ciutadans, que ha portat a terme una campanya de reciclatge de saldos d’altres partits i que per imposar-los no hi ha hagut més remei que fer trampes. Observi’s també l’augment de diputats aliens a la circumscripció per la qual es presenten. Són tan centralistes que fins i tot la divisió provincial els fa nosa.

Quant al culte acrític al líder, a Catalunya i en l’àmbit del sobiranisme, les coses no han estat gaire diferents. Carles Puigdemont ja té prou dificultats per exercir el seu lideratge des de l’exili com per permetre’s un grup parlamentari a Madrid que li porti la contrària, així que també aquí llegó el comandante y mandó a parar. Per la seva banda, Oriol Junqueras ha compensat la manca de quadres liderant ell mateix el canvi d’estratègia d’ERC i incorporant candidats que confirmen l’accentuació del perfil esquerrà del partit per sobre del sobiranista.

Un dels motius de l’evolució decadent del sistema polític espanyol és la llei electoral que imposa les candidatures al Congrés dels Diputats tancades i bloquejades. És el que ha donat peu a un fenomen de privatització de la política. Consisteix a reduir l’àmbit de la presa de decisions al que podríem anomenar l’oligarquia dels cabdills de partit. I quan el mèrit consisteix a aplaudir sempre i incondicionalment el líder, la política esdevé el regne de la mediocritat.