El rei Felip VI ha presidit aquesta setmana el solemne acte d’inauguració de l’any judicial assegut significativament a la mateixa poltrona des de la qual el magistrat Marchena va dirigir el judici contra els líders independentistes. Ha estat la manera de proclamar que rei i jutge són el mateix: la raó d’Estat. Com durant la Inquisició. I el monarca ha donat veu al president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, i a la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, amb sengles discursos que es poden resumir en la idea més compartida: “¡A por ellos!”.

Tinc unes enormes ganes d’aprofitar la Diada de l’Onze de Setembre per agafar-me un pont llarg i gaudir els darrers dies d’estiu a la platja, al Pirineu o al Museo del Prado, però no m’ho puc permetre. Tinc uns quants amics, coneguts i saludats que estan injustament empresonats i uns altres que no han tingut més remei que exiliar-se. Així que no me'n puc desentendre. I no només per solidaritat amb ells, que seria el mínim moralment exigible per a qualsevol persona que se senti compromesa amb la llibertat i la democràcia, sinó també en defensa pròpia, perquè els que han actuat contra ells també han actuat contra mi i contra els meus. Contra els nostres drets i les nostres llibertats. És emprenyador haver de lluitar pel que és obvi, però no tenim més remei que ser-hi, així que som i hi serem.

Podem estar en desacord amb el que fan o van fer els presos i els exiliats, de fet, jo estic en profund desacord amb com es van fer les coses des d’aquí, però no em dona la gana acarnissar-me ara amb les víctimes com s’ha posat de moda entre els catalanistes benpensants i passar per alt o aigualir la brutalitat repressora de l’Estat, la violència, la premeditada arbitrarietat jurídica, la guerra bruta de les clavegueres, la persecució política, la mentida sistemàtica, l’artilleria mediàtica... Certament, els líders independentistes, excitant-se mútuament els uns als altres, van anar de farol per forçar una negociació amb l’Estat. Va ser una estratègia frívola i naïf, però l’Estat ha fet trampes des del principi no només per aturar la reivindicació, sinó per exterminar l’adversari. No es pot posar, companys catalanistes, al mateix nivell de crítica els errors de càlcul d’uns polítics que la crueltat institucional de tot un Estat. La cita més coneguda de Desmond Tutu diu: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, vol dir que has triat el bàndol opressor”.

Al cap de pocs mesos de publicar-se l’editorial conjunt dels diaris catalans ―novembre, 2009―  un milió llarg de persones va haver de sortir al carrer en defensa de la seva dignitat. Ara, potser estem més cansats, més emprenyats i fins i tot més decebuts... però de motius per sortir al carrer n’hi ha més que abans. Molts més

Per no allargar-me, no entraré en la disquisició de què va ser primer: si els errors estratègics dels sobiranistes o una premeditada i provocadora ofensiva nacionalista espanyola, però ara farà deu anys els principals diaris catalans van publicar un editorial conjunt. En la seva redacció hi vàrem participar moltes i diverses persones, algunes d’elles molt significades, que sembla que han oblidat la seva aportació, han canviat d’opinió o s’han adaptat a les circumstàncies. Perquè han passat 10 anys i malauradament el que deia aquell editorial continua sent vigent, i més malauradament encara, bona part dels mitjans que el van publicar ara no s’atrevirien a publicar-lo. Entre altres coses, l’editorial afirmava: “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”.

I a continuació afegia:

“Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable”.

Al cap de pocs mesos de publicar-se aquest editorial, un milió llarg de persones va haver de sortir al carrer en defensa de la seva dignitat. Ara, potser estem més cansats, més emprenyats amb uns i altres, fins i tot més decebuts... però de motius per sortir al carrer n’hi ha més que abans. Molts més.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat