Un debat de política general amb unes eleccions generals convocades i amb la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes a punt de sortir, difícilment pot servir per esclarir cap de les incommensurables incerteses que són sobre la taula. Tothom es pregunta què passarà i no ho sap ningú. No ho sabíem ahir i no ho sabrem demà. I sap greu, perquè per primera vegada des de fa temps s’han sentit a l’hemicicle propostes de diàleg que semblaven sinceres.

El president Torra, tan criticat altres vegades i no sense raó, potser ha canviat d’speechwriter, perquè ha fet avui el millor i més intel·ligent discurs des que va prendre possessió, posant per damunt de qualsevol altra prioritat la urgent defensa dels drets democràtics amb un plantejament exigent i al mateix temps solidari: “La involució democràtica ens afecta especialment als catalans, però la patirà tothom qui vulgui prendre la paraula en qualsevol moment”. En un país que són acusats de terrorisme cantants, titellaires, dibuixants de còmic i joves que s’han barallat en un bar, a més d’activistes i dirigents polítics dissidents, la denúncia per “la mort política de Montesquieu a l’Estat espanyol”, per la vulneració de drets fonamentals i la defensa de les llibertats democràtiques és la causa que genera més consens i que tothom entén aquí i fora d’aquí, perquè interpel·la tots els demòcrates i afecta el conjunt dels ciutadans.

I malgrat l’ofensiva repressiva de l’Estat, lluny de caure en la provocació i cercar l’ovació dels indignats més impacients, Torra ha tingut el coratge de demanar una resposta “en positiu” insistint en la proposta de “resoldre la qüestió amb un referèndum pactat” i prometent que “no ens aixecarem mai de la taula de diàleg”. En resum, un discurs poc pensat per als hiperventilats

Tret de les paròdies pirotècniques de la portaveu de Ciutadans, al debat d’avui s’ha respirat un ambient constructiu i dialogant que feia temps que no es notava gràcies sobretot a Miquel Iceta i a Jéssica Albiach

Torra és un polític inequívocament independentista i no es pot trobar en el seu discurs al Parlament ni un bri de renúncia, però ha fixat l’ordre de prioritats guanyador, en el sentit que la independència serà fruit de la democràcia i no a l’inrevés. L’ordre dels factors en aquest cas sí que altera el producte.

I com la crítica més comuna que s’ha fet a l’actual Govern de la Generalitat és una suposada inactivitat, el president Torra ha castigat l’auditori amb una prolixa enumeració de les iniciatives de l’Executiu que han ocupat trenta de les quaranta planes del seu discurs. Un exercici que li pertocava fer, tot i que els mateixos que hem criticat l’escàs interès del president Torra per administrar l’autonomia tampoc ens entretindrem a explicar l’obra de Govern. Criticar el Govern sempre és, mediàticament parlant, més comercial que explicar el que fa o el que promet, com això de fer arribar la fibra òptica a tots els pobles de Catalunya abans del 2023. Amb tot, el més preocupant és la seva disposició a apujar l’IRPF perquè li votin els pressupostos els comuns i la CUP. Sembla mentida que els grups d’esquerres encara no s’hagin adonat que apujar l’IRPF sempre suposa un càstig a la classe mitjana, que, de fet, és l'única que el paga.

Val a dir que, tret de les paròdies pirotècniques de la portaveu de Ciutadans, al debat d’avui s’ha respirat un ambient constructiu i dialogant que feia temps que no es notava gràcies sobretot a Miquel Iceta i la portaveu dels comuns, Jéssica Albiach. Obsedit el primer grup de la cambra a fer servir el Parlament per als seus espots d’agitació i propaganda bèl·lica i renunciant per tant a plantejar alternatives polítiques, ha propiciat que Miquel Iceta assumeixi definitivament el lideratge de l’oposició, d'oposició pura i dura, com no pot ser d'una altra manera i segurament amb més ganes que possibilitats d’arribar a acords a curt termini, però, qui sap, arribarà el dia que el treball vencerà.