El manifest de l’autoanomenada “esquerra independentista” que planteja la “conformació del projecte emergent d’alliberament nacional” a l’entorn del president Puigdemont interpel·la directament els militants i simpatitzants de Junts per Catalunya, del PDeCat, d’Esquerra Republicana i fins i tot de la CUP reclamant tàcitament que es rebel·lin contra les cúpules dirigents de cada partit. És un clar intent de dinamitar el mapa polític dels darrers quaranta anys que té com a objectiu fer un gir de 180 º i canviar el paradigma de la política catalana en relació a l’Estat, per passar de la col·laboració a assumir el repte de l’enfrontament sistemàtic.

Ja veurem si se’n surten. Històricament el catalanisme polític ha basat la seva estratègia en una combinació de reivindicació i negociació amb l’Estat espanyol. Des de les Bases de Manresa (1892) ençà, la estratègia catalanista ha estat reclamar l’autogovern en forma autonomista, federalista o confederal i al mateix temps contribuir a la governabilitat de l’Estat indistintament amb la Monarquia o amb la República. Ho van fer la Lliga i Esquerra Republicana assumint fins i tot responsabilitats al poder executiu estatal. Després de la dictadura franquista, el partit dels socialistes, Convergència i Unió i Esquerra Republicana han abanderat des de la reivindicació catalanista la interlocució amb el govern de l’Estat.

El trencament del pacte constitucional del 78 culminat amb la sentència de l’Estatut va posar en crisi el modus operandi del catalanisme. Els partits van voler resoldre el conflicte augmentant la reivindicació i s’han trobat com a resposta de l’Estat una crueltat repressiva que ingènuament no esperaven.

Siguin quines siguin les atribucions del Govern autonòmic, calen consellers reconeguts per la seva auctoritas: metges, pedagogs, enginyers, juristes i economistes capaços de liderar polítiques sectorials inajornables, perquè si s’ajornen la gent es cansarà d’esperar

Arribats a aquest punt, per gestionar la nova situació han emergit dues estratègies diferenciades que competeixen per liderar i hegemonitzar el moviment sobiranista. Esquerra Republicana i una part del PDeCat consideren que només per la via de l’acord amb l’Estat serà possible sortir de l’atzucac i tornar a fer política. Propugnen, de facto, un alto el foc bilateral, de i amb l’Estat. Per altra banda, el món sobiranista que té com a referent el president Puigdemont i que, com s’ha vist, va més enllà de Junts per Catalunya, constata que l’alto el foc sempre serà unilateral per la part catalana i sense cap garantia atesa la bel·ligerància que manté si més no el poder judicial estatal.

Aquesta segona opció parteix de la base que l’Estat no negociarà res fins que no tingui més remei. Per tant, sostenen que per dignitat i per estratègia cal mantenir la mobilització de resistència. Estan convençuts que la única manera de resoldre el conflicte és mantenir la posició de combat a l’interior i en l’àmbit europeu fins que l’Estat s’adoni que no recuperarà l’estabilitat política, perduda des de fa ja cinc anys sense un acord que permeti als catalans pronunciar-se sobre el seu futur col·lectiu.

Tanmateix, aclarides les posicions és evident que totes dues plantegen possibles solucions a llarg termini i mentrestant el país té enormes urgències que no poden esperar. L’augment de les desigualtats, la proletarització de les classes mitjanes, les infraestructures obsoletes, el risc de fallida del sistema sanitari, la qualitat de l’ensenyament, el dèficit cultural... Certament el poder autonòmic no té la capacitat de trobar solucions definitives a tots els problemes, però el gran argument del catalanisme ha estat sempre vinculat a l’ideal del bon govern. La Mancomunitat no tenia gaire poder polític però els seus referents noucentistes van fixar el full de ruta de la modernització del país.

La reivindicació de la sobirania, aquí i arreu, necessita recolzar-se en la garantia del bon govern. Siguin quines siguin les atribucions del Govern autonòmic, calen consellers reconeguts per la seva auctoritas respecte els seus àmbits d’actuació. Calen polítics solvents i honestos però també metges, pedagogs, enginyers, juristes i economistes capaços de liderar polítiques sectorials inajornables, perquè si s’ajornen el més probable és que la gent, llavors sí, es cansarà d’esperar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat