S’havia generat l’expectativa de quelcom tan impossible com que el rei Felip VI fes alguna referència als escàndols que l'afecten a ell i a la seva família en el tradicional missatge nadalenc. Com no podia ser d’altra manera, que diria la consellera Vergés, va passar de puntetes, amb una frase genèrica carregada de cinisme que els mitjans addictes ja s’han encarregat de magnificar.

La dinastia borbònica està ferida de mort no tant per les presumptes pràctiques cleptòcrates dels seus integrants, sinó perquè ha perdut el consens que va generar en l’inici de la Transició i sense consens no hi ha rei que aguanti. Els reis ho eren per voluntat divina i després com a símbol i representació d’un país que l’acceptava com una figura de consens que quedava per sobre de les diferències polítiques. Això ha obligat els monarques a portar una vida exemplar. Quan la seva vida ha deixat de ser exemplar i han perdut el consens els reis només es poden aguantar per la força. I, no ens enganyem, com sempre ha passat, els Borbons la força la tenen. És força bruta però és molta força.

Del discurs del monarca, el més significatiu és que quan el soroll de sabres i les amenaces militars a la democràcia són tan sovintejades, el Rei no fa cap esment als missatges colpistes. Ans el contrari, tributa homenatge a “la eficacia y entrega de nuestras Fuerzas Armadas”, donat que al cap i a la fi és en l’exèrcit en qui sempre han confiat els Borbons per mantenir-se al poder.

Això no treu que el sentiment republicà entre l’opinió pública continui a l’alça, així que el Règim no s’està de braços plegats. Ha identificat la presencia al Govern de l’Estat d’un partit contrari a la monarquia com el principal factor multiplicador del desgast de la corona i els poders de l’Estat, des de l’Exèrcit fins a la judicatura porten a terme una evident campanya “de acoso y derribo” per acabar amb l’Executiu de coalició. Deixaran passar la pandèmia i després el tombaran. 

La prova més recent i fefaent ha estat l’escrit de la fiscalia del Tribunal Suprem oposant-se a l’indult dels presos polítics catalans. Amb la bondat que els caracteritza, augmentada en dates tan assenyalades, els fiscals Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal y Fidel Cadena s’estan menjant els turrons gaudint de cada queixalada amb la íntima satisfacció que els deu produir a persones tan generoses saber que Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqeras, Raúl Romeva, Jordi Sánchez i Jordi Turull no podran fer-ho com ells amb les seves famílies perquè han aconseguit impedir que s’apliqui cap mena de benefici penitenciari dels reconeguts pels jutges de vigilància. Ara bé, el rebuig a l’indult del presos va més enllà, perquè no amaga la seva orientació política. No es conformen amb acarnissar-se amb els presos, pretenen, a més, utilitzar els presos per desestabilitzar l’Executiu.

En el rebuig a l’indult dels presos, els fiscals del Suprem ja neguen la legitimitat de l’Executiu davant dels poders constitucionals del Rei

Els mateixos fiscals que van acusar de rebel·lió als presos venen a dir ara que si el Govern es planteja indultar-los és per la seva conveniència en un intercanvi de suports parlamentaris, la qual cosa és un judici d’intencions que només es pot interpretar com un torpede contra l’Executiu coherent amb el mateix discurs desestabilitzador de l’extrema dreta. I és aquí on fan la connexió amb la defensa d’una determinada funció del Rei com a cap d’estat que ja van fer en l’escrit d’acusació contra els líders independentistes.

Ara diuen, entre altres consideracions, que el Govern no està en condicions d’indultar els presos perquè, d’acord amb la Constitució (article 62), és al Rei a qui correspon “exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei”, que és una manera d’enfrontar el Govern amb el cap de l’estat, però posant de manifest que l’Executiu, malgrat haver sorgit de la voluntat democràticament expressada, exerciria il·legítimament davant els poders constitucionals indiscutibles atribuïts al monarca.  

Tal com ha anat tot no cal esperar que el Tribunal Suprem posi gaires objeccions al rebuig de l’indult plantejat per la fiscalia, però quan resulta que la fiscalia ataca directament l’Exeuctiu pel flanc parlamentari i pel flanc de la corona es fa ben evident que la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, tot i haver estat ministra del Govern de Pedro Sánchez, no ha estat capaç d’imposar disciplina, amb la qual cosa es confirma que l’Executiu no mana o accepta que no li deixin manar en assumptes transcendentals potser pensant equivocadament que la manera de perdurar és obeir els que estan ben decidits a  enderrocar-lo.