La paradoxa és que sent Pedro Sánchez el president de Govern políticament més feble i més controvertit que ha tingut Espanya des de la Transició, les circumstàncies sobrevingudes poden contribuir a allargar el seu mandat  més enllà del que es podia imaginar. Qualsevol diria tot el contrari llegint aquesta setmana alguns comentaris i editorials de diaris de referència després que Sánchez va indignar tothom combinant pactes amb Ciutadans i Bildu i deixant en ridícul els seus socis de Govern. És interessant l’exercici de reunir dades per arribar a una conclusió contrària a la majoria. Crec que tenim Pedro Sánchez per estona.

El president del Govern espanyol no té ni ha tingut cap intenció de derogar la reforma laboral que va imposar el Partit Popular. El pacte subscrit d’amagatotis pel PSOE, Podem i EH Bildu és una nova presa de pèl del cap de l’executiu espanyol als seus aliats d’esquerres perquè ell sap més bé que ningú que ha perdut el poder de decisió sobre l’economia espanyola. D’una manera o d’una altra, sigui amb compra massiva de deute per part del Banc Central Europeu, sigui amb crèdits del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) l’economia espanyola està abocada al rescat i, malgrat que una i altra fórmula presenten diferències importants, en tots dos casos les condicions a canvi de les ajudes i/o els préstecs determinaran la política econòmica pels propers anys.

Les previsions del mateix Govern espanyol, del Banc d’Espanya, del Fons Monetari Internacional coincideixen en allò fonamental. El PIB espanyol caurà al voltant del 10% aquest any, el dèficit del conjunt de les administracions públiques es dispararà al 9,5% i la taxa d’atur superarà el 20% sense comptar els ERTO. En aquesta ocasió Espanya té l’avantatge que no està sola en la desgràcia. També Itàlia i Grècia i aquesta vegada fins i tot França necessitaran les ajudes que ja s’estan negociant a Brussel·les. Com en la crisi del 2008 es va notar massa que “els homes de negre” passaven per sobre de la sobirania i la democràcia dels Estats, ara volen intervenir més dissimuladament, però els diners que vinguin no seran perquè cada govern faci el que vulgui, sinó que arribaran en partides finalistes, és a dir que tindran absolutament determinat, previst i etiquetat com i a on s’han de gastar. Si el Govern espanyol prengués decisions com derogar la reforma laboral, l’aixeta europea es tancaria automàticament.

A diferència del que han fet als Estats Units presidents tan diferents com George Bush pare, Bill Clinton, George Bush fill, Barack Obama i fins i tot Donald Trump injectant massivament diner públic a l’economia quan calia, a Europa només saben fer front a les crisis econòmiques fent el contrari, és a dir, retallant la despesa pública i apujant els impostos. Així que en els propers temps veurem com el Govern més progressista de la història d’Espanya congela pensions, redueix els sous als funcionaris, puja impostos als únics que no se'n poden escapar, és a dir, als assalariats, i tot justificat per l’imperatiu europeu. Potser aquesta vegada, per dissimular, Brussel·les (o Berlin) justifiqui el nou atracament a les classes mitjanes amb un augment de la despesa sanitària que, per descomptat, ningú s’atrevirà a discutir.

Des d’Adolfo Suárez, cap president espanyol ha tingut tants enemics disposats a apunyalar-lo. Tanmateix, Pedro Sánchez no té, ara com ara, alternativa com a president de Govern. Ho sap i n’abusa

El Govern espanyol no tindrà més remei que aplicar aquesta política dictada des de Brussel·les que generarà molta protesta, però no hi haurà alternativa. Ningú estarà en condicions de presentar i guanyar una moció de censura contra Pedro Sánchez. Així que Pedro Sánchez tirarà milles. I ho farà amb Podemos al Govern... o sense. Pablo Iglesias ja ha demostrat la seva capacitat d’adaptació, però potser no pugui aguantar la pressió perquè marxi del Govern que ja li ve de la dreta i inexorablement li arribarà de la seva esquerra. Quina serà llavors l’alternativa? Ho ha demanat el Banc d’Espanya, i ho reclamen unànimement totes les veus de l’establishment, des de Felipe González a Juan Luis Cebrián, valgui la redundancia: el pacte PSOE-PP. Pablo Casado també rebrà pressions dels empresaris i dels seus aliats europeus. Pot ser que el líder del PP vulgui que primer les urnes decideixin qui ha de liderar el Govern “de emergencia nacional”. En aquest cas, Sánchez convocarà unes eleccions en les quals només necessitarà treure un vot més que Casado, resultat assegurat perquè mentre Vox no desaparegui, el PP no tornarà a ser el partit més votat a Espanya.

Sánchez és un supervivent i està acostumat a caminar a la vora del precipici com a la cançó de Lou Reed (Do-do-do, do-do, do-do-do). Mai ningú ha donat un duro per Pedro Sánchez però ell sempre s’ha sortit amb la seva. Ningú li pronosticava cap mena de futur, però va accedir a la secretaria general del PSOE, va obtenir els pitjors resultats electorals de la història del partit, va ser descavalcat per la vella guàrdia i pel diari El País, però va saber seduir les bases socialistes que el van rescatar. No va ser per mèrits propis sinó per la corrupció generalitzada del Partit Popular que va accedir a la presidència del Govern gairebé de miracle. Té enemics a tot arreu fora i sobretot dins del seu partit, demostra una capacitat inaudita per canviar de principis i d’aliats i promet una cosa en campanya i després fa la contrària. Només un altre cop d’estat al seu grup parlamentari el podria fer caure, però ja va procurar Sánchez elaborar unes candidatures amb gent seva i només seva. Des d’Adolfo Suárez, cap president espanyol ha tingut tants enemics disposats a apunyalar-lo. Tanmateix, Pedro Sánchez no té, ara com ara, alternativa com a president de Govern. Ho sap i n’abusa.