La setmana que avui clourà ha marcat un abans i un després en la història del periodisme de la tribu. Dimecres passat, els nostres cronistes parlamentaris destapaven l’aparició d’un compte fals a Twitter que nomia Joana Masdeu, una suposada periodista que piulava sovint en defensa d’aquell vicepresident dimitit juntaire d’infausta memòria. Després d’una investigació sense precedents, que acabaria provocant l’eliminació del compte, hom conegué que la malifeta en qüestió l’havia perpetrat un dels guardaespatlles polítics de Laura Borràs, de qui tampoc citarem el nom car Catalunya comença a necessitar urgentment una purga de mots sobrers. Després d’aital mostra de periodisme d’investigació, que tota sola ja seria digna d’un Pulitzer, els mitjans del país han disparat una croada per demostrar quins són els partits amb més comptes falsos en l’esmentada xarxa.

El cas Joana Masdeu ha transcendit talment com un Watergate, i ara ja podem dir que resulta un perfectíssim mirall de la nostra classe periodística, una corporació de radiofonistes i plomaires que filen molt prim quan la fita és desemmascarar un pobre capsigrany però que tremolen com el paper de vàter si cal picar més alt. Ara que hem demostrat ésser un país amb una mitjana demencial de Woodwards i de Bernsteins per metre quadrat, i que els periodistes del Parlament han pogut desemmascarar la cabriola piulaire d’un dissortat enze en poc més d’unes hores, servidora els preguntaria, per posar només un exemple, per què no van tenir igual frisança en publicitar els autors ocults del Tsunami Democràtic (a saber, el conjunt d’anònims teledirigits per la partitocràcia que enviaren la nostra jovenalla a l’Aeroport amb el noble objectiu que acabessin fregits a hòsties per la bòfia)?

La nostra classe periodística, una corporació de radiofonistes i plomaires que filen molt prim quan la fita és desemmascarar un pobre capsigrany però que tremolen com el paper de vàter si cal picar més alt.

De fet, ja que vivim immersos en un periodisme de primera línia i que tremoli la fucking BBC, jo demanaria als companys mediàtics que siguin generosos i apliquin llur ciència a forats negres de la nostra memòria recent com ara l’Estat Major del procés independentista. Aquí, fillets meus, hi ha teca d’anònims i galtamarmoris per omplir diversos esmorzars de forquilla. Però això, caríssims lectors, no ho veureu mai; perquè amb la cosa nostra no s’hi juga! No llegireu cap article sobre el cenacle més obscur de la política catalana, i mira que per investigar algunes cosis d’aquesta gent (com ara les subvencions a certs grups editorials o les condemnes arran de factures falses i delictes contra la Hisenda Pública) només cal una simple visita a Sir Google. Jo ja entenc que tot plegat fa molta menys gràcia que exposar les misèries de la premsa del cor laurista, però el guany informatiu seria major.

Catalunya ja fa molt temps que no gosa fer-se preguntes doloroses sobre el seu periodisme i que es mostra al·lèrgica a qualsevol propòsit d’esmena. Valgui aquesta tríada. Quin és l’últim cas de corrupció política desvetllat per un mitjà de la tribu? Quina fragmentació de contractes o similar heu conegut mercès als nostres periodistes? I ja que hi som: quin és el darrer polític del Govern que ha dimitit arran d’una investigació d’algun dels nostres diaris, ràdios o digitals? Abusant de la confiança, us demano que retrocediu en l’article i torneu a llegir les preguntes amb calma i tranquil·litat. Penseu la resposta, perquè el silenci resultant resultarà més dolorós que la nul·la remor d’un desert. Però això sí, amb el compte de Twitter de Joana Masdeu i el seu dissortat creador hem batut el rècord de perícia informativa. Quanta dignitat! Ens hauria de caure a tots plegats la cara de vergonya.

Joana Masdeu és el mirall de la nostra vida. Així cal que consti en acta. Finalment, el nostre periodisme i la política del país han acabat essent carn de Twitter. Espero que el nou amo de l’invent no ens acabi cancel·lant a tots, que bona falta ens faria.