La primera victòria electoral al Parlament va generar tot seguit una paraula: unitat. És a dir, la unitat dels tres partits independentistes. Això va topar, ho hem vist, amb la investidura torpedinada de Pere Aragonès amb quelcom que pocs no albiraven: unitat entre diferents enfrontats, per fer què i sota la direcció de qui.

Amb la confusió per aquestes contrades —curiosament igual que per les carpetovetòniques— l’hegemonia electoral és confon amb la majoria absoluta. Sense les majories absolutes, que cap analista seriós confia en veure en un horitzó proper, l’hegemonia es basa en la victòria, en ser el primer. Això vol dir dues coses: fora de mal perdedor que els segons i següents acceptessin la victòria del primer tot emprant circumloquis. La segona: el primer ha de facilitar l’entesa amb la resta, però no a canvi d’abandonar els plantejaments que l’han fet primer. Negociar en diuen.

El segon ordre de temes en la logomàquia que ha esdevingut la unitat aquesta, es diria que ha de ser una unitat total. Tanmateix, total és ontològicament impossible: si fos total, no haguessin concorregut a les eleccions tres partits diversos, molt legítimament i pluralment diversos, per ideologia, per organització, per militància, per trajectòria. Com a punt en comú, els tres partits independentistes tenen la independència de Catalunya. I aquí la concurrència rau en la fita final, no en els camins ni en la manera d’arribar-hi, es triï la via que es triï. Bé, sí, hi ha una altra convergència: tothom descarta la via unilateral, si més no, ara per ara. Es dirà o no amb totes les lletres, però ningú vol tornar al 10 d’octubre de 2017, una data que va fer molt de mal a l’independentisme, no pel 155 subsegüent, sinó per que no va passar de ser una mostra d’impotència. Ara per ara, ningú vol reproduir aquesta no-fita.

Hi ha un "mentrestant" prou imperiós i exigent que cal atendre sense dilacions

Totes les demés qüestions relatives a la independència —quan, com...— i el "mentrestant" estan obertes i cadascuna de les tres formacions indepes van fer ofertes electorals diferents. Aquí és on rau la impossibilitat de la unitat, més enllà de delmar els maximalismes propis. La CUP ha comprés perfectament –semblaria això irritar els juntaires- que hi ha un "mentrestant" prou imperiós i exigent que cal atendre sense dilacions.

Sembla que aquesta evidència també és ara compresa pels convergents i la desunió no vindrà per aquesta banda. Caldrà prioritzar uns punts de l’agenda, especialment, la social i la de la recuperació. Sobre d’altres, però, caldrà batallar. El normal en les coalicions. Perquè la cosa va de crear una coalició estable entre propers, terme que sembla no agradar pràcticament a ningú. Coalició i negociació. Repetiu: coalició i negociació.

Queden encara dos temes. El primer, Madrid. Cal tenir una posició comuna entre els tres grups de parlamentaris –que no es el mateix que tres grups parlamentaris– a Madrid? En algunes coses sí, en altres no. Des de la taula de diàleg als temes de la recuperació, l’economia sostenible o, fins i tot, un finançament territorial mínimament raonable. N’hi hauria prou amb que les votacions a Madrid no suposessin una esmena a les polítiques acordades pel Govern al seu si.

Finalment, la bèstia grossa. És a dir, el Consell per la República o com se li vulgui dir. El nom no fa a la cosa. El que fa a la cosa és la cosa mateixa. Sent important, no és decisiu que els juntaires tinguin preeminència absoluta en el CxR. Primer, perquè això ho han volgut ells: no cal més que llegir els seus estatuts i com s’han designat els càrrecs sense cap mena d’elecció. És lògic que els independentistes no postconvergents defugin integrar-s’hi (la CUP) o restar en un molt discret segon pla (ERC). El rovell de l’ou no és això.

Que els partits —i fins i tot els grups— pro independentistes s’hagin de confabular per assolir la independència pot ser convenient i fins i tot necessari. Però no és una tasca del Govern dur a terme els seus designis, i menys encara seguir les seves instruccions

El que ni ERC ni —segurament — cap partit de govern al món accepta, és que se’ls dicti l’agenda política des de fora del Govern per un reduït grup de resistents, per honorables que siguin —que ho són —, però que no han estat objecte de cap elecció democràtica, per molt que ho haguessin estat abans i malgrat haver estat desposseïts il·legítimament —entenem molts— dels seus càrrecs. En no poder ser elegit novament el president Puigdemont a l’anterior legislatura, va resultar elegit Quim Torra a proposta dels juntaires, en un drama de sobres conegut. Aquest, amb una actitud absolutament infreqüent en la història política, va acceptar ser la veu de Waterloo a la Casa dels Canonges. Això li va fer perdre autoritat davant de tots els consellers. De tots. I va transferir al govern català la nota de vicaria de la que ell va fer bandera i que tant l’ha llastat a l’acció política catalana.

Que els partits —i fins i tot els grups— pro independentistes s’hagin de confabular per assolir la independència pot ser convenient i fins i tot necessari. Però no és una tasca de Govern dur a terme els seus designis, i menys encara seguir les seves instruccions, sigui quina sigui la persona o dignitat que es designi al capdavant d’aquest ens, que no és oficial, es digui com es digui.

Dit d’una altra manera: Waterloo no tindrà en el proper govern, —perquè no en pot tenir— veu i vot en el quefer polític de l’executiu català. No hi haurà —perquè en democràcia no pot haver-hi— una mena de telèfon vermell Brussel·les-Barcelona, en cap de les dues direccions.

Les decisions del Govern neixen del seu si i, quan constitucionalment toqui, han de ser desenvolupades, ratificades o instrumentalitzades com a llei pel Parlament. El Govern podrà escoltar, com fan tots els governs, tots els actors socials segons els afers que es diluciden al seu si, però cap actor social és preferent, ni molt menys pot imposar o vetar decisions que els òrgans democràtics dels catalans hagin decidit adoptar. Aquesta i no altra és la mare dels ous. Com més aviat es situin tots els protagonistes en escena—tots d’indubtable rellevància— on els toca, més aviat ens acostarem a la fita que tothom persegueix, tot impulsant el benestar de la ciutadania.