La corrupció i PP és un binomi que no cessa. Integra una constant històrica de la dreta espanyola que tracta l’Estat, la res publica, com si fos de la seva exclusiva propietat, on pot fer i desfer a plaer. Culturalment, som davant gents premodernes, preburgeses, preliberals. Ho explica molt bé el magistrat Joaquim Bosch en la seva darrera obra La patria en la cartera, llibre altament recomanable. Aquests hereus de la dreta cleptòcrata desconeixen el dogma de l'administració postrevolucionària: la separació entre la llar i l’oficina. O el que és el mateix: una cosa és la gestió del públic i una altra la gestió del particular. Dit sigui de passada, una de les causes de la ineficiència administrativa espanyola, malgrat totes les tecnificacions, és el seu defectuós disseny cultural: no s’ha superat la separació entre el personal i el públic, perquè el públic es veu com a objecte de captura a engrossir el personal. Exemples, i no només del PP, tristíssimament, en sobren.

Dit això, el PP arrossega des del seu primer tresorer, des d’Àngel Sánchez (1982-1987) al més famós, Luis Bárcenas (1996-2009, entre gerent i tresorer), previ a la recuperació per a la tresoreria del partit d’un històric com a Roman Becaria, una tara: tots, tots, han estat processats. Un d’ells condemnat, Bárcenas, i un altre, Lapuerta, ja traspassat, va veure el cas arxivat per patir demència. Amb Naseiro finalment absolt per un canvi obligat en la interpretació de la regulació de l’observació de les comunicacions, va quedar palès un panorama terrorífic.

Aquesta tresoreria corrupta certament no podia actuar sola i per iniciativa pròpia. Actuava, com van demostrar els papers de Bárcenas, pel partit, és a dir, per nodrir il·legalment les seves finances i generar sobresous la cúpula de l’organització. Tant, que a la sentència, primer de l'Audiència Nacional, ratificada després pel Tribunal Suprem, es va establir que el PP havia creat “un autèntic i eficaç sistema de corrupció”. Tanmateix, no hi ha càrrecs de l’organització del PP condemnats que fossin membres ni del Comitè Executiu ni de la Junta Directiva Nacional, les més altes instàncies del partit, fins i tot membres del govern espanyol. No és una casualitat, sinó més aviat una acció concertada de molts factors, fora i dins dels palaus de justícia, que van deslliurar aquest autèntic miracle.

Gràcies a El País, coneixem les noves revelacions de converses entre l'aleshores secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, i l’ubic comissari Villarejo. Això ens permet derivar amb raonabilitat propera a la certesa que es va jugar molt i molt fort amb la finalitat que amb Bárcenas acabés tot. Així, de Cospedal demana a Villarejo que pari el tema de la llibreteta i, de pas, es queixa que això tapi el tema dels catalans, en plena campanya de la policia patriòtica. Fins i tot de Cospedal i el seu marit, Ignacio López del Hierro, qui consta també en el sumari parlant de qüestions del partit amb Villarejo, van ser apartats de la causa, sense cap mena de sentit, constant el que constava a les converses i tenint el càrrec que l'ex ministra de Defensa tenia al partit: la segona màxima autoritat de la formació.

Resulta tot plegat una combinació de deep state, amb alguns jutges, alguns fiscals, alguns policies i altra mena de subjectes, que, en ferotge coalició, van aixecar un mur que no va deixar que els bons jutges, els bons fiscals i els bons policies poguessin fer, com mana la Constitució i la llei, la seva feina

El que denoten aquestes noves converses és precisament el fet de, si no fer desaparèixer la llibreta, que obra en la causa, sí fer-la inútil, desincentivant que se’n tragués suc. És la famosa comptabilitat extracomptable en la que consten pagaments, irregulars i judicialment reconeguts per Bárcenas, entre d’altres, a MpuntoRajoy. Resulta tot plegat una combinació del deep state, amb alguns jutges, alguns fiscals, alguns policies i altra mena de subjectes, que, en ferotge coalició, van aixecar un mur que no va deixar que els bons jutges, els bons fiscals i els bons policies poguessin fer, com mana la Constitució i la llei, la seva feina. Només van poder obtenir integrants de segona o de tercera i les trinxeraires de rigor, necessaris, però insuficients integrants del festí de la gran organització recaptadora que va ser el PP. No oblidem qui dominava —i encara anticonstitucionalment ho fa— el Consell General del Poder Judicial: en bona mesura és coadjuvant a la generació d’impunitat, certament no sempre obtinguda. Un altre cop, constitucionalistes desfermats.

Organització que li va poder permetre, amb dopatge i, per tant, il·legalment, guanyar eleccions de tota mena durant una bona temporada i que, malgrat les diligències de la Gürtel ja obertes el 2009, va continuar parasitant altres organismes i empreses (Aquamed, Lezo o Rato, entre molts altres) per nodrir les seves arques. Aquesta desvergonya sense límit —sense comptar casos individuals com els de Caja Madrid o Jaume Matas, per exemple— va ser possible gràcies a la impunitat que el deep state va fornir al PP, en tant que partit del règim i, és a dir, sistèmic. La Constitució, però, no en parla de partits sistèmics ni de protegir-los a qualsevol preu.  

De tota manera, lluny de demanar perdó o regenerar-se, l’actual capitost del PP, Feijóo, va manifestar el mateix dilluns que ni coneixia els àudios ni li preocupaven. Posteriorment, el coordinador del PP, Elías Bendodo, va reblar el clau tot afegint, que era un tema antic, que apareixia i desapareixia en funció de l’interès de qui el mogui. Cap disculpa o excusa. És més, va venir a denunciar, igual que de Cospedal ho va fer al seu dia, una conspiració contra el PP, per la sospitosa data de la publicació de les velles converses. Respostes com aquestes, clarament insuportables en una democràcia, encara que no sigui avançada, tenen lloc quan hom ha estat educat en la cultura de ser un master de l’univers. La impunitat és la cosa més normal del món i la resta d’humans formen part d’un decorat al servei dels reis de la barra.

Acabo amb una altra recomanació. Recuperin —és a diverses plataformes— una pel·lícula semiclandestina per culpa dels distribuïdors i exhibidors afins al PP, B, la pel·lícula (2015), de David Ilundain. Se’ls farà curta.